31.12.12

नया साल मुबारक हो!



El darrer post de l’any és un de programat. Sé que estaré lluny i potser sense connectivitat. No tenia previst aquest viatge. Ha estat fruit de l’impuls i la rauxa. I també, perquè no dir-ho, per la predisposició recent d’estar molt més obert a oportunitats que et passen pel costat. Aquelles, que sense esperar-les ni buscar-les, que normalment no consideres com a tals, al final resulten les millors experiències d’una vida.

Aquest any n’he tingut tantes d'aquestes que el vertigen d’algun moment m’ha fet renunciar a algunes d’elles, per ara. I pensant-hi, em reconforta haver-ne tingut l’oportunitat de la tria.

El meu particular any es pot resumir en una sola paraula: enamorat.

M’he passat l’any enamorat. D’un poble, el meu, el català, amb velles i belles il·lusions renovades i reforçades. De gent que he conegut. De persones que s’amagaven darrera una identitat 2.0 i amb gran sorpresa per part meva han volgut donar-se a conèixer fora de Matrix. D’amistats de tota la vida, que malgrat adversitats que ens han separat, fins i tot llargues temporades, s’han esforçat per retrobar-nos. De la llum d’altres pobles i cultures. Del vent amb qui tinc un amor antic. De la muntanya, a la que no m’hi he sotmès tant com m’agradaria. De moments de sacrifici, sobre tot laboral. De llençols compartits i esmorzars a deshora. Del son acumulat. Moltes hores de son que he hagut d’enganyar. D’equivocar-me a diari. Perquè no hi ha millor escola que cagar-la, disculpar-se i corregir.

Ho aturo aquí que s'està ensucran això. Bé, segueixo una mica més.

Sigueu feliços. Us desitjo el millor. Us ho desitjo per sempre, però ara el tòpic exigeix que ho faci per a l’any al que estem a punt d’entrar. Tingueu un feliç 2013. Perquè de la vostre felicitat en naixerà la meva.

Si la tècnica no falla, aquestes línies es publicaran quan jo ja hauré escoltat els quarts improvisats que farem sonar picant qualsevol objecte que tinguem a mà, o potser escoltant la BBC, i estaré representant l’adéu al 2012 i la benvinguda al nou 2013.

Vosaltres, si fa o no fa, fareu el mateix d’aquí a cinc hores i mitja els uns, i d'altres doncs més tard o més d'hora. Que ja veig que visiteu aquesta pàgina des de Russia, des d'EEUU i d'altres llocs.

Bon any a tothom

22.11.12

Troballa 31, "Por ser como eres"

No. No voy a decir eso de que no eres tú, soy yo, porque seria mentira. Eres tú.

De hecho, por ser como eres has convertido nuestra relación en una colección de momentos olvidables y tediosos. Porque eres una persona auto destructiva, huidiza, auto compasiva y pusilánime.

No quieres crecer, no quieres disfrutar, no quieres explorar. En la vida hay que improvisar para sentirse vivo. Hay que dejarse sorprender, cambiar de planes. Pero tú no. Tú todo lo calculas, lo cuentas, lo mides, lo pesas, lo cronometras.

Y cada vez que miras el reloj se me revuelve el estómago. ¿Qué es eso tan apasionante a lo que parece que llegas tarde cada minuto? ¿Me quieres contestar? JODER.

Espérate, que a lo mejor no es justo decir que eres tú. Puede que también sea yo… Sí, puede ser. Pero soy yo por dejarte ser como eres. Soy yo por no haber dicho antes que me faltaba el aire. Soy yo por pretender que las cosas iban bien cuando las cosas iban rematadamente mal. Soy yo por no escuchar a mi piel cuando me decía, una y otra vez, que me repugnaba la tuya.

Sí. Mi piel odia a tu piel.

Y esto es algo químico. Algo que no se puede controlar. Porque para empezar, una piel nunca se equivoca. No tiene capacidad para juzgar. Son solo células que sienten. ¿Me entiendes? Una piel no sabe si el dueño de la otra piel es gilipollas o no. ¿Estamos?

Una piel no sabe si el dueño de la otra piel es gilipollas o no.

Solo sabe ser piel. Y nada más que piel. Y espérate que no he terminado.

Te decía que soy yo por haber sido como tú. Por haber renunciado a mí. Soy yo por haber dejado de vivir por mí para morir contigo lentamente.

Por eso comprenderás que me tengo que ir. Ninguno de los dos se merece estar pasando por esto.

(...)

Y luego, una cosita. Que… estoy viendo a alguien desde hace tiempo.

(…)

Fragment de diàleg del curt "Por ser como eres"
d'Álvaro Fernández Armero

17.11.12

Complicitats

Dissabte de ressaca. No vaig passar-me de rosca ahir. És un càstig massa sever.

Piquen a la porta de casa. Son els veïns de dalt. Ella està palplantada amb les mans plenes de bosses.
- Ocell, marxem i passarem la nit fora. Aprofita i fes un PilarRahola avui. Posa-li "Where the streets have no name". Pump up the volume i dona-ho tot ;)
Em pica l'ullet i somriu com només ella sap fer. Complicitats veïnals, però, sospito que no son amb mi...




23.7.12

És pregunta

Quan un arxi-enemic et fa un follow al teu "segón" compte, t'ha descobert? O bé és una merda d'aquelles serendipityana ?

Perdona als teus enemics. No hi ha res que els faci més ràbia. 
Oscar Wilde


19.7.12

A tocar del Cel

En uns dies de travessa muntanyenca, on es perd cobertura amb la civilització durant més de setanta-dues hores (no hi estem habituats), es remunten morrenes, travessen pendents de quaranta-cinc graus de glaceres minvants, s'evoluciona per crestes impossibles amb passos de IV grau, et bloqueges per superar una bretxa d'infart, es navega per trobar la fita que et durà per al coll d'entrada a una nova vall, no concilies el son per als tres graus centígrads que fa i no dus el sac de dormir (volies estalviar pes a la motxilla), suportes jornades de deu i d'onze hores de ruta intensa, ...
hi ha moments celestials com:

Menjar un entrepà mentre tens més de cinc-cents metres de pati a banda i banda de la cresta sobre la que geus, entre les cames. I que a dreta i esquerra et passin àligues planejadores que canvien de vessant. Tan a prop que els veus els ulls i les plomes més petites. Despullar-te i fer una capbussada en un ibón on hi suren blocs de neu glaçada. Mirar cara a cara a una marmota que surt del seu cau encuriosida pel soroll del fogonet que està bullint aigua per al sopar. Contemplar els darrers rajos de sol a les crestes més altes del circ muntanyenc que t'envolta. A quarts d'onze de la nit. Esperar just una estona més i, sense cap contaminació lumínica, observar un firmament que s'ha multiplicat per cent, no, per mil, no, per deu mil, els milions de milions de punts blancs que normalment veiem des de pobles i ciutats. Impressionar-te i emocionar-te amb la Via Làctia.

Faria la llista molt més llarga, però llavors no us deixaria cap sorpresa per si ho voleu provar. 


11.7.12

il·luminació

Afaitar-me és un moment brillant. De bon matí, siguent, encara, un no despert. Sense que ho mani la meva voluntat, davant el reflex del mirall, el cap repassa els calaixos oberts de la meva vida. Els d'aquell moment concret. I com per art de màgia, sovint em permet veure possibles solucions on no les sabia trobar. Com si hagués pogut veure-hi des d'angles diferents, adquirint una visió global que fins llavors els arbres del bosc no em deixaven veure.

Però no sempre funciona. Cal que la voluntat no intervingui en el procés de buscar aquella desconnexió que t'aportarà llum.

Tinc altres maneres d'arribar a aquest estat. El moment tonto de felicitat després d'aconseguir l'atenció total a una activitat n'és una altre.

A vegades certes peces musicals també m'ho faciliten.

Avui he triat aquesta per si funciona. Necessito tancar alguns calaixos. Marxo al terrat de casa i l'escoltaré tot fumant perdent la mirada cap al cel. Sabent-me per damunt dels tres castanyers i el taronger del pati.


Per cert, no us sembla que el video és collonut, per a la música? A mi m'ho ha semblat.

24.5.12

Mecanoscrit del "tercer" origen

I sembla que no estic sol. Perpetuarem l'espècie ... ;)



Via Twitter: @Anam0rfa : cada cop que la sento per la ràdio penso en tú...

3.5.12

Enganyar-nos


Hi ha mentides piadoses. N’hi ha de necessàries. I n’hi ha de repugnants. Avui, a mi, em sembla que tot és de mentida.

No penso mai si els demés m’entenen ni un moment. Cal mantindre el tipus.

El que mai tindré és tolerància per qui abusa del meu respecte a la seva mentida. Em sento com quan el cafè ardent t'escalda la llengua tot i que el veies fumejant...

18.4.12

Companys, no és això

M'esgarrifa comprovar com d'actual és aquesta lletra que es va editar el 1978. I a l'hora m'avergonyeixo com a català d'haver aconseguit tan poc des de llavors.



No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluis Llach
 

3.4.12

Vespres a casa ...

Descobrir que la veu narrativa interior fa dies que calla. I adonar-me que també fa dies que escoltes als Pomplamoose.

No se com dir a la Srta Nataly Dawn que ja n'hi ha prou de tanta joia mal continguda, que tant de plaer aliè m'excita.
Intercalats, gemecs i espasmes d'en Glenn Gould a les Variacions Goldberg. Una altre manera d'excitar-me

L'escolto amb auriculars dels grossos, davant 3 pantalles d'ordinador, un llibre dels de rellegir a la ma i consumint el rom que tinc per cuinar. Amb un got de xarrups.

2.4.12

Reality Bites (III)

Sento el to del Whatsapp. És ella; em diu que aquesta nit no dormirà a casa. Això és el que escriu amb paraules però entre linies vol dir "per culpa teva".

Contesto: "Està bé. A10" amb lletres i "Ho sento, perdona" amb l'entonació. Acabo el sofregit i hi tiro l'arròs. Forever Alone!

"Ain't no sunshine when she's gone. And this house just ain't no home anytime she goes away"

31.3.12

BIRDBOY !! La merda se'ns menja.

Que no m'has dit, com ho tens per escapar-te amb mi. I es que aquí la merda se'ns menja. I és que aquí ja no s'hi pot estar, laralailarala
Els Amics de les Arts.
 

Via la Gemmeta [Twitter: @Gemma_D_C]: Aquesta història és la del noi ocell: 



Reality Bites (II)

Olor a resina epoxy, salitre i gasoil. Reflexos d'aigua negre i un saxo alt d'en Charlie Parker sonant sobre un arcaic swing a corda de baix.

Sopar a coberta, a la llum de farol envoltat de papallones nocturnes, en companyia de la pràctica del port, de 34 anys, capità de marina mercant.

Ja ho diuen els castellans: a la mujer y al viento, con mucho tiento !

30.3.12

Reality Bites (I)

Escoltar reiteradament els vint-i-quatre preludis i fugues de Dmitri Shostakovich com a subterfugi per redactar un resum executiu impossible.

He perdut l'aptitud per perseverar! Hi ha cap Txaman a la sala, per tornar-me-la?

Creuant l'aprimada línia vermella que separa un estat límit de la neurosis i la psicosis

Maleïda taquipsíquia. "Yo Te Expulso"

20.3.12

Bromes de parapentistes (I)


L’Olga és d’aquelles persones que per casualitat un dia de cacera de bolets es va creuar amb uns paios que anaven per al bosc. Caminaven amb immensa alegria mentre carregaven a llom desproporcionades motxilles. La curiositat va fer que els seguís per veure què anaven a fer. Bocabadada va veure com en arribar a la vora de la vessant es disposaven a desplegar 25 metres quadrats de tela llampant i lligats a ella amb un arnés es disposaven a sortir volant cap a la vall.

Va ser així com un cuquet va fer interessar-s’hi fins a llogar un pilot de tandem per sortir a volar ella mateixa com ho havia vist fer a aquells desconeguts.

Ara l’Olga està al cap de munt d’una muntanya. Ha pagat per a que la treguin a volar. Hi ha arribat molt il·lusionada, però al camí per la pista en Land Rover s’ha anat posant nerviosa. Els escassos 50 metres que cal caminar de la raconada on es deixa el 4x4 fins al punt d’enlairament li han creat un nus a la boca de l’estómac.

Palplantada a una raconada, contempla com un darrera l’altre els pilots van sortint a volar. I de repent gira el cap per atendre a qui ja fa tres vegades que pronuncia el seu nom: - OLGA, va que ens toca!

Els nervis i el nus a l’estómac es converteixen en alguna cosa més forta. Potser sigui por. I no n’està segura però sembla que fins i tot tindria tremolors sinó fos que es controla amb força de voluntat.

El pilot amb el que volarà la fa situar al centre de l’espai destinat a enlairar-se. Just davant del parapent estès a terra. Li està explicant coses i donant instruccions. Però ella no sen res. Te les pupiles clavades als parapents que volen davant la sortida. L’emociona pensar que en uns instants hi serà ella. Però no pot evitar mirar la profunditat de la vall, i això l’atemoreix.

S’ha de posar l’arnés que la lligarà a la cadira del pilot. No sap el que ha de fer, i per això ell li posa: primer un camal, després l’altre. Ara ajusta les corretges per al diàmetre de cuixes i cintura. Ella es deixa fer. Tant se val que per ajustar-lo correctament calgui manipular entre les cames i donar petites estrebades, suaus però fermes.

Per fi arriba el moment. El pilot necessita que l’Olga escolti i faci precisament el que cal per enlairar-se junts. Així que ha de trencar l’estat de pànic.Tots al voltant estan pendents, rient per sota el nas, ja saben el que li dirà.

Lligats els dos, un davant l’altre, ell des de darrera li diu a cau d’orella: 
- Olga, quins ulls més macos tens; Et puc menjar el cony !!

Els riures dels presents es desfermen. El cap de l’Olga reacciona, desapareix del seu camp de visió tot el que la te copada. Mosquetons i arnesos no la deixen tombar-se, però el coll si. Es gira, es mira el pilot i extranyada li deixa anar un 
- Quèeeeee??

- Olga ara necessito que quan jo digui CORRE comencis a córrer endavant, estirant amb molta força. I encara que se’ns acabi el terra tu no deixis de bellugar les cames. Segueix corrent. VA CORRE, CORRE, CORRE, CORRE, CORRE, RESPIRA. Ja pots respirar. Estem volant !!

29.2.12

Que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant


Quan els aprenents, aficionats i curiosos observen als pilots de parapent que desborden eufòria i una actitud desproporcionada a l’aterrar, després d’haver-los vist volar, segurament mentre part de l’improvisat públic, un tant entès, ha patit i/o elogiat certes maniobres o situacions, es creuen que aquesta disciplina de vol lliure els pot proporcionar a ells el mateix nivell de passió, tensió, adrenalina i endorfines que s’hi respira a l’entorn.

És cert. Així podrà ser. Però no des del primer moment que decideixin provar-ho.

La majoria que reuneix el valor suficient per fer un tast d’aquest esport s’estrena amb un vol biplaça. I altres, els que menys, creuen que ho tenen prou clar com per iniciar un curs per sortir ells sols el primer cop.

Fins que no s’assumeix cert aprenentatge, destresa d’un mínim de tècniques, adquisició de quatre coneixements i pràctica, no és aconsellable volar en condicions adverses.

Així que a l’aprenent, li tocarà assolir hores de vol en atmosferes tant estables i poc engrescadores que res tenen a veure amb el que li havia cridat l’atenció d’aquesta activitat. No per això deixa de ser emocionant. Igualment, aquesta fase, proporciona sensacions indescriptibles.

A les hores, hi ha tres tipus de reacció de l'aprenent: El que se salta l’aprenentatge i busca directament les situacions extremes; El que despotrica i abandona perquè allò no és el que havia vist; I el que s’enamora del vol lliure amarant-se  cada cop més de la passió que desperta. 

Els primers sou els que vaig a rescatar amb massa fractures obertes per tot el cos, si és que els trobem vius.   


I els darrers som els que passem a formar part d’aquest col·lectiu de folls per anys i panys.


Intrèpids inconscients: aneu a prendre mal a un altre lloc. On no us arribi a conèixer ni pugui agafar-vos estima. Quedeu-vos a casa i experimenteu sensacions enganxant-vos els cullons amb el calaix de la tauleta de nit, per exemple.

Fins sempre Arnau !


...

16.2.12

Troballa 30. El soldat de plom (Inception)


Vaig caminant per una gran avinguda. És tant ple de gent que resulta inevitable xocar amb l’espatlla tot intentar esquivar-los, ara amb un, ara amb l’altre. Llums de colors, aparadors cridaners, nadales canviants conforme vaig avançant. De sobte m’estiren del braç. I se m’emporten cap a una botiga. Instintivament baixo unes escales, massa verticals i estretes on només puc trepitjar amb els talons alternativament amb cada peu i massa de pressa per aguantar l’equilibri. Aixeco la vista i estic dins un veler. He passat per al tambutxo. No hi ha ningú. Camino en direcció al camarot de proa. La pell freda de la cara agafa escalfor. Em fico la ma a la butxaca. Em trec un soldat de plom coix d’una cama perduda a la guerra. El deixo sobre la taula de cartes nàutiques. S’aguanta de peu a una sola cama desafiant la física. Ara sé on sóc. Acluco els ulls i començo a sentir-te la respiració sobre el meu ventre. Com em toques. La humitat de la teva llengua i les carícies de la teva ma. Gires la cara i simules una mossegada. Una erecció progressiva comença a ser present. Llepes, petoneges i xarrupes. Em retorço de gust. T’hi entretens. Gemego. Sento com em creix encara més. Et bellugues amunt i avall. Moviments rítmics que trenques a vegades allunyant la boca amb una bona xuclada. Després d’uns moments així la tinc rabiosa. Hi puc notar el pols del meu cor que s’ha accelerat de mala manera. Tu no t’atures. Insisteixes. I jo em trenco des del clatell. Una brutal enrampada corre per tot el cos, i lleus espasmes em tensen l’abdomen. Exploto. Una encegadora llum avarca tot el cervell i els tremolors m’envaeixen. La potència de tot plegat ha estat com mai. Llavors, amb la respiració encara desacompassada, busco el totem coix de plom. De manera impossible segueix dret sobre la taula. I així torno a recordar on sóc. Em desperto del meu somni, obrint els ulls de cop i del tot. Estic a casa! Aixeco el cap del coixí i et veig sobre meu, entre llençols. Amb un somriure d’orella a orella, acaronant-me el cap. Em preguntes: t’ha agradat?

23.1.12

Elles són de Venus

Els tòpics desprenen tant encert com els refranys. Ara que no els preneu mai com a llei, només son referències. Avui voldria parlar de l’arxi-conegut “elles son de Venus i nosaltres de Mart”.

Em fascina un munt la variabilitat de sentiments, emocions i apetències de les dones. No en el sentit de número, sinó de la rapidesa en que poden canviar d’una a l’altre i dels estímuls que ho provoquen.

Quantes més dones conec, i puc arribar a intimar amb elles, més situacions de canvi de penell visc. Quan veus clarament quin vent les orienta, no saps mai què o qui el farà canviar de direcció. No cal que sigui una gran ventolera. Amb una lleu brisa n’hi ha prou. Sovint amb menys.

Uns quants exemples:

Et demana per anar a dinar. Però a tu no et va gens bé. Tens poc temps avui. Tot i així la idea et captiva i acceptes. T’ho passes bé amb ella. Li preguntes on i et suggereix el lloc que ja tenia pensat. Quan hi ets, ens pregunten que volem i llavors ella no te gana. Amb un suc ja farà. Però t’anima a que mengis, perquè ja sap que no perds mai la gana. I llavors menges, però ella no. A mig fer li sorgeixen les preses i marxa, quedant allà amb cara de no saber on l’has cagat.

Estant a la porta de casa seva et demana que pugis. Et llença sobre el seu llit. T’acarona. Et comença a desbotonar la camisa. A poc a poc. Es refrega. Et posa a cent. I llavors es separa de tu, i estirant-te del braç t'arrossega cap a la porta i et demana que marxis. Al tornar a quedar et pregunta el perquè vas marxar.

Quedes per anar a qualsevol lloc. Vol que la vagis a buscar en cotxe, que en moto no. Ha anat a la perruqueria i no es posarà el casc que li faci malbé el pentinat. I Quan arribes, ella t’espera a la vorera, enfilada sobre la seva moto, amb dos cascs. Et demana que aparquis. Ha pensat que millor sobre dues rodes. A l’arribar està gelada de fred i et recorda que ja t’havia dit que millor en cotxe.

Les botigues del carrer de les botigues, sempre n’hi ha un a tot arreu, son a vessar de gent. Hi hem anant perquè li venia de gust mirar si troba un vestit. Mira i remira. Els toca, se’ls prova, n’opina, et pregunta. I finalment et diu que aquell d’estampat de flors li agrada tant. Que s’ha vist molt bé amb ell. Somrius perquè creus que sota el braç s’endurà quelcom que li fa il•lusió. Però quan fas cua a caixa per pagar, et demana de marxar sense comprar-lo. Que no li agrada tant.

Ja no em sorprèn experimentar aquest canvis. Ho accepto. Sou així. Negar-ho no evitarà que torni a passar. Però reconec que em capfica saber que motiva cada canvi d’ànim, de preferència, de sentiment, de decisió.

17.1.12

Troballa 29. Un resguard de Son Sant Joan com a punt d'en Paul Auster.

La Virgínia era la comptable del meu client a Mallorca. Era freqüent que parléssim per telèfon. Fins que la feina va estar feta i tocava fer-ne la inauguració i posada en producció, in-situ. El viatge en avió a Palma és breu. Ben aviat era a les seves oficines i tot l'equip m'esperava. Va ser dir hola i treball, treball i més treball. Un ritme intensiu i sense pauses. Un entrepà i mitja cola per dinar i sant tornem-hi. Fins a s'hora baixa no varem aturar-nos. El ritme havia estat magnífic i podríem acabar-ho a l'endemà. Així que tot arreplegant l'americana per aquí i el portàtil per allà, la Virgínia amb el seu menorquí tancat em diu:

    - Açò és arribar i empènyer. Jan, avui sembla que s'ha fet s'ou de dos vermells. Et veig moixet. Au va que et porte a sa plaça.

    - Ostres, mira que t'ho agraeixo, però estic fet pols. Prefereixo retirar-me per demà rematar la feina.

    - Conec es lloc on soparem a cau des Llebeig. Bé, anam si no tombam.

I em va dur a sopar a un lloc que semblava més la cuina d'una masia que no pas un restaurant. He de reconèixer que tot estava boníssim. I a més la familiaritat de la conversa va fer més agradable l'estona fent-me oblidar la feina.

Havent acabat,

    - Vine, tinc es cotxo a dos carrers. Anem a casa.

    - A casa? a casa teva ? No, no, mira, és que tinc habitació d'hotel i la maleta allí. Si no et fa res jo prefereixo anar-me'n.

    - Ah bé, doncs t'hi duc.

Només puc dir-vos que jo no m'esperava ni pretenia res de res. I en canvi ella es comportava a fets consumats. Com s'hi ho haguéssim parlat i acordat. Em va dur en cotxe a l'hotel. Va aparcar i sense deixar de mantindre la conversa, va acompanyar-me fins a l'habitació on va entrar, em va acorralar sobre la tauleta i després de buscar-nos les llengües em deixa anar:

    - Per jo, passarem sa nit junts. Però demà hem de sortir molt d'hora que abans d'anar a treballar hem de passar per Son Sant Joan.

Quasi bé sense dormir, i a trenc d'alba, sortíem cap a l'aeroport. Encara sense entendre-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que hi havíem anat a recollir a la seva parella. !!!! Feia quatre mesos que no es veien.

Ni us imagineu el desconcert que m’envaïa. No tenia ni idea del que passava allà. La incomoditat de la situació no podia ser més gran. El xicot em CONEIXIA de veu. Sembla que ella n'hi havia parlat de mi. Em va preguntar per la feina feta i em va explicar el que havia fet els darrers quatre mesos. Em van deixar a les oficines i mai més vaig tornar a saber d'ell.

De la Virgínia sí. Ha vingut algun cop a Barcelona. I hem quedat. Sempre em diu el mateix: Aix, sambles d’Alo !!!

Tot plegat ho he recordat a l'endreçar un llibre d'en Paul Auster, que no sóc capaç d'acabar de llegir, i veure-hi un resguard de l'aeroport de Palma fent de punt.

16.1.12

Y si se poñen tontos se lles mete un cañonazo e Punto

Al menjador no hi havia espai per jugar. Només per la taula de dinar i el pas de la botiga a la cuina. A un costat el moble llibreria amb la calaixera baixa. I a l’altre el sota de la taula, tant adient per recollir-m’hi amb les joguines que de mica en mica, a cada visita, em deixava oblidades. Guardades al segón calaix, just el de sota al que feia de panera, les treia en funció a quina em cridava més l’atenció.

Engrescat deixant córrer la imaginació amb els cotxes, potser un mádelman i les fitxes de colors, em va sembla que l’àvia no estava bé.

-    Iaia, que plores?
-    Sí fill. – tot eixugant-se les galtes i girant la cara cap a l’altre banda, per ocultar-me-la
-    Què passa?
-    Aix, és que Franco ha mort. No estic trista, homenet Ocell. És d’alegria i d'esperança que em cauen les llàgrimes. Tu segueix jugant.

Aquell dia a la botiga de l’àvia es varen rebre moltes més visites del que era habitual. Tot el barri hi anava a buscar el cava. El va exhaurir del tot. Una pila d’ampolles Rondel. I això, que per si de cas, va posar els porticons amb el cartell de “CERRADO”. Tenir obert podia ofendre la parella de grisos si passaven per davant.

No oblidaré mai aquell dia que vaig trigar tant a entendre, perquè era massa petit. Tan petit que la gent es fa creus que me’n recordi.

Ahir vaig anar a dormir amb la noticia a Twitter que el Sr. Manuel Fraga Iribarne, membre del Govern nacional d’España durant la dictadura franquista, havia mort.

No puc entendre que al país veí se li hagi permès seguir en el joc “democràtic” i se l’hagi mantingut durant la “transició” amb quota de poder, tot i que mai s’ha retractat dels crims del règim dictatorial al que va servir.

Però que les institucions catalanes, els nostres polítics, els que ens representen, avui tinguin paraules de condol i expressions de respecte, no se ni per on agafar-ho.

Amb tot, mentre escric aquestes línies, em vessen els llagrimalls, i sé que a l’àvia, que no em deixen anar a veure, li passa el mateix. I cap dels dos passem pena.

5.1.12

Troballa 28. No canviem mai

Avui m'he trobat a la contra de l'ARA un article de la Bibiana Ballbè: "No canviem mai", hi diu.


És una expressió que durant una temporada va ser objecte de debat entre els amics. Jo la defensava, i ells, la majoria, deien que la gent sí canvia, o que si vol pot fer-ho. En parlàvem sovint, llavors. Perquè quan posàvem verd a aquest o aquella, i que mira que sempre ensopega amb la mateixa pedra, i que mira que li ho varen advertir, i que mira que ja el coneixem com és, i que mira ... la conclusió final sempre resultava la mateixa: No canviem mai !!

Acumulem experiències, vivències, aprenem conceptes, habilitats i competències. Podem aprendre a potenciar capacitats. Fins i tot modifiquem comportaments. Però en el fons ens han parit així i els nostres actes més bàsics i essencials porten la petjada inequívoca de qui som i com som. I no canviem, mai.

Aquell dia, el debat es duia a terme mentre devoràvem els plats d'un menú de migdia a una pizzeria del centre de la ciutat. L'establiment estava a rebentar de gent. L'enrrenou era considerable. Ja ens coneixem la mala educació que gastem en aquest país quan no tenim mirament alçant la veu més i més per a que se'n escolti alt, encara que gens clar.

El volum de la sala augmentava fins a l'infinit. En el fragor del debat jo estava inspirat trobant clars exemples de gent propera a nosaltres.

Amb tot això, de sobte, una ma se'm posa damunt l'espatlla. M'interromp i a cau d'orella em diu: "Créeme cuando te digo que la gente si podemos cambiar. Créeme. La gente cambia."

Havia estat la cambrera que, anant i venint, ens havia atès tota l'estona. No oblidaré com la força descomunal de la seva mirada, el gest de la seva cara, va reforçar amb tanta convicció el seu parer.

Em vaig endur la impressió que aquella noia, d'ulls grossos i verds, tant oberts, posat seriós, pell bruna, amb accent sud-americà i mirada impertinent, sabia del que parlava. Durant pocs segons vaig intentar endevinar quina era la seva història, vinguda d'ultramar. Ella no va donar més detalls ni explicacions. No calia.

Des de llavors sé amb certesa que la gent podem canviar, tot i que no conec ningú que ho hagi fet, exceptuant aquella noia. Sé que ella o bé algú que ella coneixia havia canviat.

3.1.12

L'Estafa de l'estampeta avui es diu DEMOCRÀCIA

Com ens hem de veure:

Perquè li resulta més fàcil al govern de l'estat apujar impostos que legislar per millorar el P.I.B. ?

I això que per fer-ho falten a una promesa electoral i traeixen el seu ideari repetit durant més de dos anys des de l'oposició venent-nos que l'anterior executiu no solucionava res apujant-los, sinó que empitjorava el creixement de l'economia.

Fets com aquests no causa CAP reacció entre la ciutadania?

Es veu que si li canvien el nom i li diuen "Recàrrec Temporal de Solidaritat" no passa res. Però tampoc passarà quan el líquid de la nòmina a final de mes es vegi reduït? I els sous congelats, i els preus disparats frenèticament a l'alça ?

L'estat augmenta impostos (+ingressos), perquè li és molt més fàcil que no pas gestionar la despesa. Menys mals de cap. De fet, si el "poble" paga ... perquè fer-hi més.

De mentre, el Govern català només retalla perquè no te control sobre els ingressos. Però, gestiona la despesa? Ja hi tornem a ser. I planta cara als qui ens espolien fiscalment?

No cal. El "poble" paga (i calla) el joc dels legisladors, el loby financer i l'endeutament de tots ells generat durant una dècada d'ineptituds i d'explotació al servei del seu propi lucre. Poden anar fent la viu-viu.

Això si, AMB IL·LUSIÓ, perquè ressignar-nos és més senzill que actuar, no fos que ens creiessim infelissos.

Ara, al Parlament hi hem de mantindre en actiu a aquells als qui les urnes han fet fora del govern per tan mals resultats, fent d'oposició? I d'aquí uns anys girarem la truita.




Governar i errar no és dolent, si es controla i corregeixen constantment les mesures preses. D'això se'n diu governar i se'n diu gestionar. Però aquí, qui gestiona ? i qui exigeix responsabilitats als mals gestors? Ah no, que no cal, perquè sempre hi ha un "poble" disposat a pagar els plats trencats de tots ells.

Un "poble" que deu ser analfabet, si m'ho permeteu, perquè és capaç de renovar la confiança a les urnes a aquells que estan imputats en casos de corrupció, p.ex. O simplement de facilitar-los l'estafa que és renovar-los la legitimitat en l'alternança govern/oposició. Als mateixos barrets que han demostrat no servir-los en els seus deures: Legislar i Gestionar per fer rutllar un país.

No roden caps? Tenen el super poder de perpetuar-se fins que la mort ens separi?

Està clar que alguna cosa no funciona. I el pitjor és que així no sembla que pugui funcionar mai.
Jo se el perquè: TOTS defugim les nostres obligacions i responsabilitats. Els que legislen, els que governen, els que gestionen, els que votem i paguem tot i més.

TOTS i cada un de nosaltres en som responsables. No s'escapa ni l'apuntador perquè no veig a ningú disposat a posar-hi el coll fins on cal. No veig formigues. Només veig cigarres. I mira que em costa guanyar-me la vida mentres creo ocupació i pago impostos, a partir d'avui encara més alts.