Casualitat

Parles amb uns, i jo parlo amb altres. Les nostres mirades es creuen involuntàriament. Llavors sorgeix, entre la multitud, per nosaltres, un silenci privat i particular. Sense voler t'he mirat i sospiro, per dins. Em pregunto si ets capaç de percebre el que sento per tu. I si és casualitat, mentre et fas la desinteressada, que aixequis els dits de la ma en forma de pistola, m'apuntis i disparis.

Reincidències ineludibles

Aquell moment de vertigen màxim

després d'haver-nos vist la suor regalimant cos avall

i de no entrar-nos res més al pensament

que l'un a l'altre, i l'altre a l'un

sempre arriba: no crec que sigui bona idea que ens seguim veient.

Col·leccionista de mirades

Un mitjó al peu esquerra i el dret nu dins la sabata. Només una samarreta negra de màniga curta i els texans mal botonats. L'aire que surt dels narius es fa visible com una fumera tòxica evidenciant el fred que fa.

Sota el braç un pa de mig quilo calent, un brik de llet, un paquet de cafè molt. I a la ma bosses de paper. Són plenes de croissants salats i d'aquells entrepans de motlle gratinats i arrebossats de formatge fos.

Una mare i la seva filla surten de l'escala on vull entrar. S'afanyen perquè es tanqui la porta abans no hi arribi. Amb els ulls segueixen la meva ma lliure que rebusca dins la butxaca unes claus que he agafat en préstec abans de sortir.

Ens creuem importunant-nos. La mare no perd de vista la ma de les claus. La filla em mira genèricament als ulls i al cabell sense pentinar.

Bon dia. Abrigueu-vos que fa fred, els dic mentre encerto el pany amb la clau que no és.

Al girar-me, per comprovar que encara em vigilen, intento dibuixar un somriure amable. Estic segur que no l'aconsegueixo. Hi veig dues mirades d'origen tan diferent i a l'hora tan similar.

Tres pisos a peu després, entro a casa teva. Deixo l'esmorzar sobre la taula. Poso la cafetera al foc i et vinc a buscar al llit.

Amb la de la fornera i el carnisser que aixecava porta, la teva és la cinquena mirada que veig avui. És amb la que em quedo.

Reality bites (IV)

Alternar el sexe casual amb anar al cinema tot sol, un diumenge a la nit, i no notar la diferència perquè no és el sexe el que importa. El que de debò importa és trobar una estona que et faci oblidar el dolor de ser un mateix.

L'addicció a la feina, la sobredosis diària de cafeïna, l'extenuació física a la muntanya, cremar tabac amanit, el vol lliure, castigar el fetge, un llibre, sortir de port amb la pitjor predicció del temps a les mans, seriespepito.com, ...

 
Tot és el mateix; la vida com a excusa per amagar-me de mi.

Summertime

Són dies per trencar les normes no escrites. Àpats a deshora, dinar a la tarda. Banyar-se a la platja de nit. Conduir la vespa de lloguer sense anar calçat.

De dormir sobre el llit ignorant on va el cap i on els peus. De no necessitar estar-se sota el llençol ni tenir vergonyes per amagar. Que somiïn amb neu i amb tu a ple agost i que t'hi facin somiar també.

D'embarcar en un veler desconegut amb berenar sota el braç i sortir-ne tres dies després dues illes més enllà.

Dies per fer amistats amb qui compartir la intimitat i el plaer. Sabent que tot caducarà quedant-nos el record dels somriures. Dels “m'agrades” sense els “m'estimes?”.

Dies on ningú ha d'imposar límits a les vides dels altres.

Resiliència

El caos harmònic del dia a dia el sosté el ritme.

Darrerament em manca plasticitat per adaptar-me als canvis de ritme cada cop més ràpids. O potser és que tendeixo a acomodar-me en cada una de les melodies que toca ballar.

No és fàcil executar la successió de passos, de salts, de posicions al so de la música imposada.

Són dures de creuar les fronteres entre laborables i caps de setmana. Entre matins i vespres. Entre feina, amics, família, coneguts i saludats. Entre vestit i sabates o roba tècnica i botes

I si t’entretens, encara que sigui un moment, sembla que el tren s’escapa.

Mentre t'espero

Esmorzem torrades franceses amb melmelada i suc de taronja [amb vodka]. Riures còmplices. Intens olor a cafè i sabó de dutxa recent. Bon dia!

Agafes el pot més alt per descobrir les natges nues sota la meva camisa, que vesteixes!

T'espero, escoltant des de l'iPod a la Kimbra, al cotxe, mal enfilat sobre la vorera mentre recordo aquest matí. Sé que quan engeguem m'acaronaràs el clatell una bona estona.

Complicitats

Dissabte de ressaca. No vaig passar-me de rosca ahir. És un càstig massa sever.

Piquen a la porta de casa. Son els veïns de dalt. Ella està palplantada amb les mans plenes de bosses.

- Ocell, marxem i passarem la nit fora. Aprofita i fes un PilarRahola avui. Posa-li "Where the streets have no name". Pump up the volume i dona-ho tot ;)

Em pica l'ullet i somriu com només ella sap fer. Complicitats veïnals, però, sospito que no son amb mi...

És pregunta

Quan un arxi-enemic et fa un follow al teu "segón" compte, t'ha descobert? O bé és una merda d'aquelles serendipityana ?

Perdona als teus enemics. No hi ha res que els faci més ràbia. 

Oscar Wilde

A tocar del Cel

En uns dies de travessa muntanyenca, on es perd cobertura amb la civilització durant més de setanta-dues hores (no hi estem habituats), es remunten morrenes, travessen pendents de quaranta-cinc graus de glaceres minvants, s'evoluciona per crestes impossibles amb passos de IV grau, et bloqueges per superar una bretxa d'infart, es navega per trobar la fita que et durà per al coll d'entrada a una nova vall, no concilies el son per als tres graus centígrads que fa i no dus el sac de dormir (volies estalviar pes a la motxilla), suportes jornades de deu i d'onze hores de ruta intensa, ...

hi ha moments celestials com:

Menjar un entrepà mentre tens més de cinc-cents metres de pati a banda i banda de la cresta sobre la que geus, entre les cames. I que a dreta i esquerra et passin àligues planejadores que canvien de vessant. Tan a prop que els veus els ulls i les plomes més petites. Despullar-te i fer una capbussada en un ibón on hi suren blocs de neu glaçada. Mirar cara a cara a una marmota que surt del seu cau encuriosida pel soroll del fogonet que està bullint aigua per al sopar. Contemplar els darrers rajos de sol a les crestes més altes del circ muntanyenc que t'envolta. A quarts d'onze de la nit. Esperar just una estona més i, sense cap contaminació lumínica, observar un firmament que s'ha multiplicat per cent, no, per mil, no, per deu mil, els milions de milions de punts blancs que normalment veiem des de pobles i ciutats. Impressionar-te i emocionar-te amb la Via Làctia.

Faria la llista molt més llarga, però llavors no us deixaria cap sorpresa per si ho voleu provar. 

Enganyar-nos

Hi ha mentides piadoses. N’hi ha de necessàries. I n’hi ha de repugnants. Avui, a mi, em sembla que tot és de mentida.

No penso mai si els demés m’entenen ni un moment. Cal mantindre el tipus.

El que mai tindré és tolerància per qui abusa del meu respecte a la seva mentida. Em sento com quan el cafè ardent t'escalda la llengua tot i que el veies fumejant...

Companys, no és això

M'esgarrifa comprovar com d'actual és aquesta lletra que es va editar el 1978. I a l'hora m'avergonyeixo com a català d'haver aconseguit tan poc des de llavors.

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluis Llach
 

Vespres a casa ...

Descobrir que la veu narrativa interior fa dies que calla. I adonar-me que també fa dies que escoltes als Pomplamoose.

No se com dir a la Srta Nataly Dawn que ja n'hi ha prou de tanta joia mal continguda, que tant de plaer aliè m'excita.
Intercalats, gemecs i espasmes d'en Glenn Gould a les Variacions Goldberg. Una altre manera d'excitar-me

L'escolto amb auriculars dels grossos, davant 3 pantalles d'ordinador, un llibre dels de rellegir a la ma i consumint el rom que tinc per cuinar. Amb un got de xarrups.

Reality Bites (III)

Sento el to del Whatsapp. És ella; em diu que aquesta nit no dormirà a casa. Això és el que escriu amb paraules però entre linies vol dir "per culpa teva".

Contesto: "Està bé. A10" amb lletres i "Ho sento, perdona" amb l'entonació. Acabo el sofregit i hi tiro l'arròs. Forever Alone!

"Ain't no sunshine when she's gone. And this house just ain't no home anytime she goes away"

BIRDBOY !! La merda se'ns menja.

Que no m'has dit, com ho tens per escapar-te amb mi. I es que aquí la merda se'ns menja. I és que aquí ja no s'hi pot estar, laralailarala
Els Amics de les Arts.
 

Via la Gemmeta [Twitter: @Gemma_D_C]: Aquesta història és la del noi ocell: 

Reality Bites (II)

Olor a resina epoxy, salitre i gasoil. Reflexos d'aigua negre i un saxo alt d'en Charlie Parker sonant sobre un arcaic swing a corda de baix.

Sopar a coberta, a la llum de farol envoltat de papallones nocturnes, en companyia de la pràctica del port, de 34 anys, capità de marina mercant.

Ja ho diuen els castellans: a la mujer y al viento, con mucho tiento !

Reality Bites (I)

Escoltar reiteradament els vint-i-quatre preludis i fugues de Dmitri Shostakovich com a subterfugi per redactar un resum executiu impossible.

He perdut l'aptitud per perseverar! Hi ha cap Txaman a la sala, per tornar-me-la?

Creuant l'aprimada línia vermella que separa un estat límit de la neurosis i la psicosis

Maleïda taquipsíquia. "Yo Te Expulso"