Relativament a prop del Museo del Prado hi ha el que aquesta gent de Madriz en diuen una Cocteleria anomenada Riad Café. Flipo amb les decoracions dels locals madrilenys. Perden el nord una mica. Aquest sembla una cova, tot i que a mi em recorda més un refugi anti aeri amb tocs de casa de barrets nazi. Ho sé, ho sé, no aconsegueixo treure'm del cap una certa animadversió combinada amb conceptes que només en Pedro 'J' mesclaria en els titulars del seu diari, i tot perquè el meu subconscient delata la manca de comoditat que encara em propina aquesta ciutat. No em feu cas. Ho superaré, i aprendré a apreciar els seus encants.
El cas és que hi vaig anar a portat per gent del client que m'havia llogat els serveis. El grup, format per 9 persones que espontània i voluntàriament es van apuntar a la proposta de prendre alguna beguda alcohòlica que ajudés a amenitzar el cap vespre, incloïa una de les noies que durant el dia jo havia fet plorar, suposo que de ràbia.
La meva feina imposa canvis poques vegades acceptats a la primera, i els meus mètodes acostumen a minimitzar molt massa el marge de maniobra de la gent que els ha d'acceptar i que, per naturalesa humana, els rebutja manifestant una resistència "a muerte". El cas és que la Clara, d'intensos ulls grisos, que s'havia trencat al matí en una de les sessions de treball, s'hi va apuntar, fet que va sorprendre'm força.
Una copa, dues copes, tres copes, i els diversos moviments de cadira van fer que estiguéssim l'un al costat de l'altre.
- Home Ocell, creo que alguien que sabe tratar a los demás con tu sensibilidad y psicología solo puede hacerlo conociéndose muy bien a si mismo.
Què m'ha dit ? RENOI, que vol dir aixòs ¿?. Nusé, però vaig dir-me que valia la pena veure on anava a petar tot plegat. I va sortir el sol de dissabte, amb l'olor de la Clara al cantó dret del meu llit i un tanga negre oblidat sobre la tauleta de nit que no penso tornar, perquè he d'omplir de records aquest pis.