La tarda es presenta llarga. Massa feina per davant per a la que calen més ganes de les que hi ha. Així que vaig a buscar-me berenar, com a incentiu del que m’espera al despatx. Al passar per al xamfrà, camí del forn del carrer Girona, sento dues veus que em criden per al meu nom: home ocell !!! Son la quiosquera i la seva amiga.
– Bon Nadal !!
– Ah, sí, Bon Nadal. Dóna’m dos petons nadalencs, no ?
– I tant, a tu sempre que els vulguis.
Mentre la clienta que ja ha triat la revista que volia s’ha d’esperar a que un pòtol com jo alliberi la dependenta per a que l’atenguin, que ella només vol pagar i marxar.
L’amiga em demana si pot acompanyar-me, i com que te més barra que vergonya em diu que no li faria res que espaviléssim un rapidet; així mateix ho planteja. Proposta a la que la quiosquera s’hi apunta ràpidament:
- Jo també vull, no ho podem arreglar els tres?
Fujo de la manera més elegant que se improvisar, que jo només vull la meva canya de cabell d’àngel i, ...., a tu que no et conec, que t’amagues darrera el nostre futur, que encara no sé qui seràs, però que ja en tinc prou d’esperar, perquè et necessito, doncs ja he superat el passat.
Entrades
