Troballa.1: L'olor d'una fotografia robada

Hola, has dormit? ...

No gaire, no em vas deixar.
Tinc ganes de dir-te una tonteria.
Digues-me.
Faig olor.
De què?
De tu.
I jo de tu.

Vàrem quedar diversos cops. Sempre em convidaves a pujar a casa teva. Però jo no hi veia motius per acceptar-te la invitació. Aquella nit, vaig dir que sí. Jo estava espectant, i tu, ..., tan natural. Vares agafar un àlbum de fotografies i deixan-te caure al sofà vas convidar-me a veure-les. No recordo de qui o de què eren.

Només se'm va acudir abraçar-te. No, de fet no sem va acudir. Ho vaig fer espontàniament i prou. Penso que fins i tot et vaig vesar a la galta. I tu vas somriure, vas suspirar, i ens vàrem vesar per primer cop.

Vàrem despullar-nos, i ja caiguts del sofà, al mateix terra, ens ho vàrem fer.

Tu seguies tan natural. Duies el ritme, i sabies en cada moment el que calia fer. Era com si sapiguessis quan calia tocar aquí i llepar allà. Quan calia augmentar el ritme, i quan retíndre'l. I tot tan natural.

Semblava que jo fos novell.

Hauràs de marxar. Hem de dormir encara que sigui poquet.
Sí, tens raó.

I vestits de nou ens vàrem fondre en el petó més llarg que mai s'hagi fet.

Al matí, cada un a les respectives feines ens trucàrem:

Hola, has dormit? ...