Troballa 29. Un resguard de Son Sant Joan com a punt d'en Paul Auster.

La Virgínia era la comptable del meu client a Mallorca. Era freqüent que parléssim per telèfon. Fins que la feina va estar feta i tocava fer-ne la inauguració i posada en producció, in-situ. El viatge en avió a Palma és breu. Ben aviat era a les seves oficines i tot l'equip m'esperava. Va ser dir hola i treball, treball i més treball. Un ritme intensiu i sense pauses. Un entrepà i mitja cola per dinar i sant tornem-hi. Fins a s'hora baixa no varem aturar-nos. El ritme havia estat magnífic i podríem acabar-ho a l'endemà. Així que tot arreplegant l'americana per aquí i el portàtil per allà, la Virgínia amb el seu menorquí tancat em diu:

    - Açò és arribar i empènyer. Jan, avui sembla que s'ha fet s'ou de dos vermells. Et veig moixet. Au va que et porte a sa plaça.

    - Ostres, mira que t'ho agraeixo, però estic fet pols. Prefereixo retirar-me per demà rematar la feina.

    - Conec es lloc on soparem a cau des Llebeig. Bé, anam si no tombam.

I em va dur a sopar a un lloc que semblava més la cuina d'una masia que no pas un restaurant. He de reconèixer que tot estava boníssim. I a més la familiaritat de la conversa va fer més agradable l'estona fent-me oblidar la feina.

Havent acabat,

    - Vine, tinc es cotxo a dos carrers. Anem a casa.

    - A casa? a casa teva ? No, no, mira, és que tinc habitació d'hotel i la maleta allí. Si no et fa res jo prefereixo anar-me'n.

    - Ah bé, doncs t'hi duc.

Només puc dir-vos que jo no m'esperava ni pretenia res de res. I en canvi ella es comportava a fets consumats. Com s'hi ho haguéssim parlat i acordat. Em va dur en cotxe a l'hotel. Va aparcar i sense deixar de mantindre la conversa, va acompanyar-me fins a l'habitació on va entrar, em va acorralar sobre la tauleta i després de buscar-nos les llengües em deixa anar:

    - Per jo, passarem sa nit junts. Però demà hem de sortir molt d'hora que abans d'anar a treballar hem de passar per Son Sant Joan.

Quasi bé sense dormir, i a trenc d'alba, sortíem cap a l'aeroport. Encara sense entendre-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que hi havíem anat a recollir a la seva parella. !!!! Feia quatre mesos que no es veien.

Ni us imagineu el desconcert que m’envaïa. No tenia ni idea del que passava allà. La incomoditat de la situació no podia ser més gran. El xicot em CONEIXIA de veu. Sembla que ella n'hi havia parlat de mi. Em va preguntar per la feina feta i em va explicar el que havia fet els darrers quatre mesos. Em van deixar a les oficines i mai més vaig tornar a saber d'ell.

De la Virgínia sí. Ha vingut algun cop a Barcelona. I hem quedat. Sempre em diu el mateix: Aix, sambles d’Alo !!!

Tot plegat ho he recordat a l'endreçar un llibre d'en Paul Auster, que no sóc capaç d'acabar de llegir, i veure-hi un resguard de l'aeroport de Palma fent de punt.