En uns dies de travessa muntanyenca, on es perd cobertura amb la
civilització durant més de setanta-dues hores (no hi estem habituats),
es remunten morrenes, travessen pendents de quaranta-cinc graus de
glaceres minvants, s'evoluciona per crestes impossibles amb passos de IV
grau, et bloqueges per superar una bretxa d'infart, es navega per
trobar la fita que et durà per al coll d'entrada a una nova vall, no
concilies el son per als tres graus centígrads que fa i no dus el sac de
dormir (volies estalviar pes a la motxilla), suportes jornades de deu i
d'onze hores de ruta intensa, ...
hi ha moments celestials com: 
Menjar un entrepà mentre tens més de cinc-cents metres de pati a banda i banda de la cresta sobre la que geus, entre les cames. I que a dreta i esquerra et passin àligues planejadores que canvien de vessant. Tan a prop que els veus els ulls i les plomes més petites. Despullar-te i fer una capbussada en un ibón on hi suren blocs de neu glaçada. Mirar cara a cara a una marmota que surt del seu cau encuriosida pel soroll del fogonet que està bullint aigua per al sopar. Contemplar els darrers rajos de sol a les crestes més altes del circ muntanyenc que t'envolta. A quarts d'onze de la nit. Esperar just una estona més i, sense cap contaminació lumínica, observar un firmament que s'ha multiplicat per cent, no, per mil, no, per deu mil, els milions de milions de punts blancs que normalment veiem des de pobles i ciutats. Impressionar-te i emocionar-te amb la Via Làctia.
Faria la llista molt més llarga, però llavors no us deixaria cap sorpresa per si ho voleu provar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada