Còctels de setembre

Avui, per sopar, hem ajuntat amics d'aquí i d'allà. No ens coneixem tots, però ho farem. Hem quedat a l'Arte, de Barcelona. Una sala recent que repetiré.

A la taula llarga, a estones, es produeixen converses simultànies. I d'esquella capto que pregunten, són parella?, referint-se a nosaltres. Els deixen clar que no ho som.

Sopem, xarrem, compartim postres, i seguim en un local de copes. Anem a ballar, tu no t'ho pots saltar, i ja quedem menys de la meitat.

Quan ens fan fora, més allà de l'hora permesa, no estem en condicions d'agafar el cotxe.

Compartim el taxi, i dono primer l'adreça de casa meva. Arribats a lloc, pago, obro la porta del teu costat i t'obligo a baixar per poder sortir. T'agafo de la ma i vaig cap a la porta de casa. Et deixes fer sense oposar-te.

Fa calor, però corre l'aire en obrir els porticons que donen al pati. Vaig posant sobre la taula del menjador el que cal per fer-nos uns mojitos. Mentre tu et poses a fer-los jo llenço els coixins del sofà al terra de fora.

Piques el gel amb el sucre negre i t'acarono els malucs des de darrera. M'apropo al teu coll i segurament et punxo amb la barba acumulada de les hores. Ja no són carícies. Ara és magreig.

Reparteixes el gel ensucrat entre els gots que ja tenen les fulles de menta , i apartant-me les mans del teu cos em demanes que faci la mescla de les llimes, la soda i el rom, marxant cap al pati.

De camí t'apuges el vestit primaveral fins arribar a les calces, que et treus i deixes caure. Endreces els coixins amb els peus i t'hi asseus, a la gatzoneta i arremangada. No vens? Em dius.

Faig un glop del brebatge i et porto un got ple, fred i moll pel contrast del gel i la calor ambient.

Agenollat davant teu em demanes que t'acaroni. Ho faig a la part interior de les cames, jugat amb la punta dels dits que estan freds de dur el got que ara et beus. Des d'ara, la meva beguda seràs tu.

El botí de l'amor és diferent

When all is over and you march for home,
The spoils of war are easily disposed of:
Standars, weapons of combat, helmets, drums
May decorate a starcaise or a study,
While lesser gleanings of the battlefield
Are sold anonymously for solid cash.



The spoils of love present a different case,
When all is over and you march for home:
That lock of hair, these letters and de portrait
May not be publicly displayed; nor sold;
Nor burned; nor returned (the heart being obstinate)
Yet never dare entrust them to a safe
For fear they burn a hole through two-foot stell.

Spoils
Robert Graves

 

Casualitat

Parles amb uns, i jo parlo amb altres. Les nostres mirades es creuen involuntàriament. Llavors sorgeix, entre la multitud, per nosaltres, un silenci privat i particular. Sense voler t'he mirat i sospiro, per dins. Em pregunto si ets capaç de percebre el que sento per tu. I si és casualitat, mentre et fas la desinteressada, que aixequis els dits de la ma en forma de pistola, m'apuntis i disparis.

Reincidències ineludibles

Aquell moment de vertigen màxim

després d'haver-nos vist la suor regalimant cos avall

i de no entrar-nos res més al pensament

que l'un a l'altre, i l'altre a l'un

sempre arriba: no crec que sigui bona idea que ens seguim veient.

Col·leccionista de mirades

Un mitjó al peu esquerra i el dret nu dins la sabata. Només una samarreta negra de màniga curta i els texans mal botonats. L'aire que surt dels narius es fa visible com una fumera tòxica evidenciant el fred que fa.

Sota el braç un pa de mig quilo calent, un brik de llet, un paquet de cafè molt. I a la ma bosses de paper. Són plenes de croissants salats i d'aquells entrepans de motlle gratinats i arrebossats de formatge fos.

Una mare i la seva filla surten de l'escala on vull entrar. S'afanyen perquè es tanqui la porta abans no hi arribi. Amb els ulls segueixen la meva ma lliure que rebusca dins la butxaca unes claus que he agafat en préstec abans de sortir.

Ens creuem importunant-nos. La mare no perd de vista la ma de les claus. La filla em mira genèricament als ulls i al cabell sense pentinar.

Bon dia. Abrigueu-vos que fa fred, els dic mentre encerto el pany amb la clau que no és.

Al girar-me, per comprovar que encara em vigilen, intento dibuixar un somriure amable. Estic segur que no l'aconsegueixo. Hi veig dues mirades d'origen tan diferent i a l'hora tan similar.

Tres pisos a peu després, entro a casa teva. Deixo l'esmorzar sobre la taula. Poso la cafetera al foc i et vinc a buscar al llit.

Amb la de la fornera i el carnisser que aixecava porta, la teva és la cinquena mirada que veig avui. És amb la que em quedo.

Telepatia i LinkedIn

Telepatia: se’n diu de l’habilitat per transmetre informació entre dues ments pensants prescindint de l’ús de cap llenguatge ni giny afegit a la nostre biologia natural.

Crec que encara no s’ha demostrat que sigui factible. Com a mínim voluntàriament. Però estic segur que tots hem sentit casos de germans bessons que s’alerten l’un a l’altre en circumstàncies de perill. O entre mare i fill. De fet l’expressió “m’han xiulat les orelles” bé pot ser això, també. En fi...

Amb un grup d’amics i companys de feina sovint, molt sovint, flipàvem en colors amb aquest tema.

 Van ser moltes les ocasions en les que citàvem a algú i d’una manera o altre aquest algú es posava en contacte amb nosaltres al poc de fer-ho. No van ser una o dos ocasions, no. És que ens passava moltíssimes vegades. Al principi en fèiem broma. Però era tan freqüent que ja ens quedàvem en silenci, mirant-nos i dient que no amb el cap. Que no ens ho podíem creure.

En un afterwork sortia a la conversa algun antic company que havia marxat a una altre feina, o traslladat de ciutat. Potser era una simple menció i prou. Altres vegades podia ser un proveïdor, o un excompany de la facultat, o un client, qualsevol perfil. Llavors, a les poques hores, si no eren minuts, hi havia algun contacte d’aquell mentat. Ens trucava, o ens enviava un email.

Era tan exagerat que fins i tot podia ser premonició, més que telepatia. Perquè també passava que podíem rebre una carta seva o es personava presencialment visitant-nos. Com si hores abans ens vingués a la ment i així el féssim aparèixer a les converses.

El cas més bèstia, que hauria passat com a una simple coincidència sinó fos per l’historial que dúiem acumulat, va passar un dia de col·lapse circulatori a la ciutat de Barcelona.

Atrapats al cotxe, amb un tràfic atapeït i plovent, amb la radio de fons, parlàvem i rèiem per passar l’estona. No puc recordar les ocurrències que anaven sorgint, però la cosa va anar derivant i després degenerant en la figura del Michael Jackson. Ens petàvem de riure de les animalades que dèiem, enfotent-nos-en.

De sobte, la música a la radio s’interromp i com a breaking new anuncien la mort del petit dels Jackson Five. ESTUPEFACCIÓ !!

Ahir, vaig quedar per dinar a un japonès del carrer Aribau. Al sortir i anar cap a la parada del bus passem per davant d’un restaurant grec que ens crida l’atenció. - Ui, jo hi he sopat una vegada – dic – recordo que es va muntar un malentès increïble amb una amiga que venia i al final tot va acabar fatal, aquella nit.

Val, d’acord, doncs ja us podeu imaginar que ha passat, oi?

Aquest matí obro el mail i veig que m’ha escrit l’amiga del sopar al grec amb la que la cosa va acabar de mala manera i que no havíem tornat a saber l’un de l’altre:

“ (...) De casualidad te veo por aquí (LinkedIn) Quizás ni me recuerdes. Veo que profesionalmente te va bien, me alegro (…)”

ESTUPEFACTE m’he quedat, un altre cop.

“I’m Winston Wolf, I solve problems” (I)

Tinc diversos sobrenoms, o més aviat malnoms. Segons l’entorn on em bellugui em diuen foll de la vessant, House, Dexter, Swayze, Sr. Lobo. I d’altres molt pitjors. Sí, encara pitjors i no confessables.

Ja fa temps que vaig entendre que si bé l’especialització és imprescindible per dominar el camp al que et dediques, també ho és no imposar-te límits ni barreres i que sovint, per no dir sempre, a les solucions s’hi arriba utilitzant totes les eines a l’abast, no només les teves. Si la inspiració arriba treballant, les solucions arriben implicant tots els camps necessaris.

Però com m’embolico avui !!

És per això que siguent enginyer en informàtica de formació em criden per assistir a consells d’administració d’empreses, a bufets d’advocats de primeres espases, a jutjats, a obres siderúrgiques, a embarcacions científiques en alta mar, a integracions entre multinacionals, ...

Normalment quan això passa és perquè ja s’ha provat tot i s’ha esgotat el temps disponible. Així em plantegen el problema i si m’hi atreveixo els deixo anar aquella famosa frase de Pulp Fiction, en pla pel·liculer total:

“Si fan vostès el que jo els digui quan jo els ho digui n’hi hauria d’haver prou”

No us penseu que sóc la polla. Tot el contrari. No en sé mai de res on em fico. Però implico als especialistes, els faig treballar, els escolto, ignoro la morralla, identifico l’essència i aplico mètode científic. Si home, aquell de  prova i error. Sempre aprens més dels errors que dels encerts.

La gracia però és aprofitar-se de les proves que ja han fet els altres i si en fas alguna tu mateix que no es noti com a tal. Que no vegin que dones pals de cec. Ha de semblar que és part de la solució. A l’hora, tan important és aprendre dels errors dels altres com no refiar-se dels resultats que han obtingut. Podrien haver aplicat malament la metodologia. Per això he de repetir els seus intents, però sense que es vegi i sense temps. Com? Amb imaginació. Provocant amb efectes diferents les mateixes causes des d'esdeveniments aparentment aliens a l'assumpte del què es tracti.

Tot aquest post, rollaco màxim, l’he fet com a pròleg al següent que publicaré. Els dec a l’ @Elur, l’ @Annaqba i de rebot a la @BriennedeDarth com va ser que vaig colar una falsa noticia als telediaris de TV. I com que no puc donar detalls del problema real ni de com va ser la solució al marró del meu client, m’ha semblat adient aquest previ, redactat a l’aeroport de Bilbao mentre espero embarcar-me a un avió de Vueling.

Reality bites (IV)

Alternar el sexe casual amb anar al cinema tot sol, un diumenge a la nit, i no notar la diferència perquè no és el sexe el que importa. El que de debò importa és trobar una estona que et faci oblidar el dolor de ser un mateix.

L'addicció a la feina, la sobredosis diària de cafeïna, l'extenuació física a la muntanya, cremar tabac amanit, el vol lliure, castigar el fetge, un llibre, sortir de port amb la pitjor predicció del temps a les mans, seriespepito.com, ...

 
Tot és el mateix; la vida com a excusa per amagar-me de mi.

Summertime

Són dies per trencar les normes no escrites. Àpats a deshora, dinar a la tarda. Banyar-se a la platja de nit. Conduir la vespa de lloguer sense anar calçat.

De dormir sobre el llit ignorant on va el cap i on els peus. De no necessitar estar-se sota el llençol ni tenir vergonyes per amagar. Que somiïn amb neu i amb tu a ple agost i que t'hi facin somiar també.

D'embarcar en un veler desconegut amb berenar sota el braç i sortir-ne tres dies després dues illes més enllà.

Dies per fer amistats amb qui compartir la intimitat i el plaer. Sabent que tot caducarà quedant-nos el record dels somriures. Dels “m'agrades” sense els “m'estimes?”.

Dies on ningú ha d'imposar límits a les vides dels altres.

TO THE VIRGINS, TO MAKE MUCH OF TIME

by Robert Herrick

GATHER ye rosebuds while ye may,
    Old time is still a-flying :
And this same flower that smiles to-day
    To-morrow will be dying.

The glorious lamp of heaven, the sun,
    The higher he's a-getting,
The sooner will his race be run,
    And nearer he's to setting.

That age is best which is the first,
    When youth and blood are warmer ;
But being spent, the worse, and worst
    Times still succeed the former.

Then be not coy, but use your time,
    And while ye may go marry :
For having lost but once your prime
    You may for ever tarry.

 Herrick, Robert. Works of Robert Herrick. vol I.

Alfred Pollard, ed.
London, Lawrence & Bullen, 1891. 102.