Resiliència

El caos harmònic del dia a dia el sosté el ritme.

Darrerament em manca plasticitat per adaptar-me als canvis de ritme cada cop més ràpids. O potser és que tendeixo a acomodar-me en cada una de les melodies que toca ballar.

No és fàcil executar la successió de passos, de salts, de posicions al so de la música imposada.

Són dures de creuar les fronteres entre laborables i caps de setmana. Entre matins i vespres. Entre feina, amics, família, coneguts i saludats. Entre vestit i sabates o roba tècnica i botes

I si t’entretens, encara que sigui un moment, sembla que el tren s’escapa.

La força d’atracció exercida per la Terra a cinc metres per segon

M’havia costat molt guanyar metres d’alçada. Les condicions a prop de la vessant estaven molt justes i l’esforç de pilotatge havia estat considerable. Però ara, després d’un parell d’hores lluitant cada centímetre, qualsevol parapent que volava per la zona estava sota els meus peus. Em trobava a tocar els 4.000 metres. La satisfacció d’haver pujat fins allà dalt per mèrits propis i de veure qualsevol ala per sota meu era considerable.

Duia l’emissora de ràdio al canal de l’escola de vol de la zona. I tot i sentir les paraules dels instructors parlant amb els seus alumnes, la veritat és que feia estona que no escoltava el que deien. Quan tot d’una em sobta que amb especial intransigència les ordres són d’aterrar.

Passats uns minuts, la veu de l’instructor en cap ja no era capaç de dissimular el nerviosisme i sense embuts demanava als dos darrers parapents que quedaven sota tutela de l’escola de vol que aterressin, d’immediat,  a qualsevol lloc.

Vaig buscar si veia el que passava o el que havia de passar. Vaig pensar que si s’apropava un helicòpter dels bombers per algun rescat s’haguessin adreçat directament a mi. O que potser jo volava per damunt de la seva possible aproximació i llavors millor aguantar allà. Vaig buscar cumulonimbus convectius que em posessin en perill. I vaig posar especial atenció a senyals que m’indiquessin un canvi radical en el vent.

L’instructor en cap era com una mena de gurú que hi veia on ningú ho feia. Es deia que era capaç de veure les pertorbacions de l’ether com nosaltres podem veure, què sé jo, el tint de iode en un got d’aigua. Així que, si ell ho demanava calia baixar.

Amb una barrena provocada i molt agressiva vaig començar ha perdre metres. Una maniobra així cal controlar-la doncs l’acceleració encadenant els girs de 360º pot fer que les G’s que suporta el cos portin a una pèrdua de consciència. Tot i així l’equilibri entre seguretat i descens d’emergència és difícil de trobar.

Quan duia una estona aguantant la maniobra decideixo abandonar-la, per recuperar-me uns instants, avaluar la situació meteorològica i tornar a iniciar el descens. Ara estava dintre la vall i el vent entrava de nord convertint aquella zona en sotaventada.

Les ràfegues de vent eren potentíssimes i algunes em provocaven plegades de l’ala que tornava a recuperar amb més o menys perícia. Fins que una d’elles no ho vaig poder fer i vaig entrar en pèrdua en gir. La temuda “negativa”. L’autorrotació va entortolligar les sustentes i ara ja tenia la molt temuda “corbata”.

Queia en vertical com una pedra.

Intentava sortir-me’n quan per la ràdio escolto a l’instructor de l’escola: el PARACAIGUDES, llença’l Home Ocell, el PARACAIGUDES d'emergència, ARA.

400 metres. Encara me’n puc sortir. 300 metres i no me’n surto. 250 metres i no hi ha manera. La radio obre el canal de nou i darrera la veu de l’instructor repetint una i una altre vegada EL PARACAIGUDES, podia sentir gent cridant, plorant i xisclant. A 100 metres aproximadament torno a avaluar la meva taxa de caiguda i decideixo no obrir el paracaigudes. A menys de 50 metres deixo d’intentar qualsevol  maniobra i em preparo per la recepció a terra. Respiro fons i veig com hi ha gent que està corrent camp a través cap a mi. També sento crits d’histèria. A la ràdio escolto un JODER, JODER

És molt maco veure com el temps s’alenteix. Tens temps de pensar en tot, potser en massa coses. Esperes l’impacte i creus que hi pot haver una postura que pugui ser millor que una altre. Jo volia caure sobre el protector de la columna. Que actuï tot el que el seu preu prometia.

Finalment els esbarzers i l’implacable terra impenetrable. Cop sec. Intens. Atordit. No hi veig. No respiro.  No puc respirar. Sento com si un camió estigués damunt meu. M’exigeixo relaxar-me, deixar-me anar. Ja està. El que hagi de ser ja ha estat. I llavors puc agafar una mica d’aire. Cada cop més. I ja hi veig. Desenfocat però hi veig. Em miro. Bellugo les cames i els braços. Em desenganxo de la cadira i el seu arnes. M’assento i segueixo respirant. Un borinot em ronda. Provo d’aixecar-me. Ho faig. Tot correcte.

Em giro cap al camp d’aterratge i veig tot de gent corrent en la meva direcció. Aixeco els braços amb els dits grossos amunt. Ara amb les mans obertes els demano calma. Arriba un company –estàs bé? Em pregunta, i li contesto: - Anem a sopar?. Arriba la meva companya, amb llàgrimes a les galtes. Li obro els braços per abraçar-me a ella. Però em gira la cara de la bufa que em deixa anar. Li somric i sorprès li explico que estava tot controlat.