Elles són de Venus

Els tòpics desprenen tant encert com els refranys. Ara que no els preneu mai com a llei, només son referències. Avui voldria parlar de l’arxi-conegut “elles son de Venus i nosaltres de Mart”.

Em fascina un munt la variabilitat de sentiments, emocions i apetències de les dones. No en el sentit de número, sinó de la rapidesa en que poden canviar d’una a l’altre i dels estímuls que ho provoquen.

Quantes més dones conec, i puc arribar a intimar amb elles, més situacions de canvi de penell visc. Quan veus clarament quin vent les orienta, no saps mai què o qui el farà canviar de direcció. No cal que sigui una gran ventolera. Amb una lleu brisa n’hi ha prou. Sovint amb menys.

Uns quants exemples:

Et demana per anar a dinar. Però a tu no et va gens bé. Tens poc temps avui. Tot i així la idea et captiva i acceptes. T’ho passes bé amb ella. Li preguntes on i et suggereix el lloc que ja tenia pensat. Quan hi ets, ens pregunten que volem i llavors ella no te gana. Amb un suc ja farà. Però t’anima a que mengis, perquè ja sap que no perds mai la gana. I llavors menges, però ella no. A mig fer li sorgeixen les preses i marxa, quedant allà amb cara de no saber on l’has cagat.

Estant a la porta de casa seva et demana que pugis. Et llença sobre el seu llit. T’acarona. Et comença a desbotonar la camisa. A poc a poc. Es refrega. Et posa a cent. I llavors es separa de tu, i estirant-te del braç t'arrossega cap a la porta i et demana que marxis. Al tornar a quedar et pregunta el perquè vas marxar.

Quedes per anar a qualsevol lloc. Vol que la vagis a buscar en cotxe, que en moto no. Ha anat a la perruqueria i no es posarà el casc que li faci malbé el pentinat. I Quan arribes, ella t’espera a la vorera, enfilada sobre la seva moto, amb dos cascs. Et demana que aparquis. Ha pensat que millor sobre dues rodes. A l’arribar està gelada de fred i et recorda que ja t’havia dit que millor en cotxe.

Les botigues del carrer de les botigues, sempre n’hi ha un a tot arreu, son a vessar de gent. Hi hem anant perquè li venia de gust mirar si troba un vestit. Mira i remira. Els toca, se’ls prova, n’opina, et pregunta. I finalment et diu que aquell d’estampat de flors li agrada tant. Que s’ha vist molt bé amb ell. Somrius perquè creus que sota el braç s’endurà quelcom que li fa il•lusió. Però quan fas cua a caixa per pagar, et demana de marxar sense comprar-lo. Que no li agrada tant.

Ja no em sorprèn experimentar aquest canvis. Ho accepto. Sou així. Negar-ho no evitarà que torni a passar. Però reconec que em capfica saber que motiva cada canvi d’ànim, de preferència, de sentiment, de decisió.

Troballa 29. Un resguard de Son Sant Joan com a punt d'en Paul Auster.

La Virgínia era la comptable del meu client a Mallorca. Era freqüent que parléssim per telèfon. Fins que la feina va estar feta i tocava fer-ne la inauguració i posada en producció, in-situ. El viatge en avió a Palma és breu. Ben aviat era a les seves oficines i tot l'equip m'esperava. Va ser dir hola i treball, treball i més treball. Un ritme intensiu i sense pauses. Un entrepà i mitja cola per dinar i sant tornem-hi. Fins a s'hora baixa no varem aturar-nos. El ritme havia estat magnífic i podríem acabar-ho a l'endemà. Així que tot arreplegant l'americana per aquí i el portàtil per allà, la Virgínia amb el seu menorquí tancat em diu:

    - Açò és arribar i empènyer. Jan, avui sembla que s'ha fet s'ou de dos vermells. Et veig moixet. Au va que et porte a sa plaça.

    - Ostres, mira que t'ho agraeixo, però estic fet pols. Prefereixo retirar-me per demà rematar la feina.

    - Conec es lloc on soparem a cau des Llebeig. Bé, anam si no tombam.

I em va dur a sopar a un lloc que semblava més la cuina d'una masia que no pas un restaurant. He de reconèixer que tot estava boníssim. I a més la familiaritat de la conversa va fer més agradable l'estona fent-me oblidar la feina.

Havent acabat,

    - Vine, tinc es cotxo a dos carrers. Anem a casa.

    - A casa? a casa teva ? No, no, mira, és que tinc habitació d'hotel i la maleta allí. Si no et fa res jo prefereixo anar-me'n.

    - Ah bé, doncs t'hi duc.

Només puc dir-vos que jo no m'esperava ni pretenia res de res. I en canvi ella es comportava a fets consumats. Com s'hi ho haguéssim parlat i acordat. Em va dur en cotxe a l'hotel. Va aparcar i sense deixar de mantindre la conversa, va acompanyar-me fins a l'habitació on va entrar, em va acorralar sobre la tauleta i després de buscar-nos les llengües em deixa anar:

    - Per jo, passarem sa nit junts. Però demà hem de sortir molt d'hora que abans d'anar a treballar hem de passar per Son Sant Joan.

Quasi bé sense dormir, i a trenc d'alba, sortíem cap a l'aeroport. Encara sense entendre-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que hi havíem anat a recollir a la seva parella. !!!! Feia quatre mesos que no es veien.

Ni us imagineu el desconcert que m’envaïa. No tenia ni idea del que passava allà. La incomoditat de la situació no podia ser més gran. El xicot em CONEIXIA de veu. Sembla que ella n'hi havia parlat de mi. Em va preguntar per la feina feta i em va explicar el que havia fet els darrers quatre mesos. Em van deixar a les oficines i mai més vaig tornar a saber d'ell.

De la Virgínia sí. Ha vingut algun cop a Barcelona. I hem quedat. Sempre em diu el mateix: Aix, sambles d’Alo !!!

Tot plegat ho he recordat a l'endreçar un llibre d'en Paul Auster, que no sóc capaç d'acabar de llegir, i veure-hi un resguard de l'aeroport de Palma fent de punt.

Y si se poñen tontos se lles mete un cañonazo e Punto

Al menjador no hi havia espai per jugar. Només per la taula de dinar i el pas de la botiga a la cuina. A un costat el moble llibreria amb la calaixera baixa. I a l’altre el sota de la taula, tant adient per recollir-m’hi amb les joguines que de mica en mica, a cada visita, em deixava oblidades. Guardades al segón calaix, just el de sota al que feia de panera, les treia en funció a quina em cridava més l’atenció.

Engrescat deixant córrer la imaginació amb els cotxes, potser un mádelman i les fitxes de colors, em va sembla que l’àvia no estava bé.

-    Iaia, que plores?
-    Sí fill. – tot eixugant-se les galtes i girant la cara cap a l’altre banda, per ocultar-me-la
-    Què passa?
-    Aix, és que Franco ha mort. No estic trista, homenet Ocell. És d’alegria i d'esperança que em cauen les llàgrimes. Tu segueix jugant.

Aquell dia a la botiga de l’àvia es varen rebre moltes més visites del que era habitual. Tot el barri hi anava a buscar el cava. El va exhaurir del tot. Una pila d’ampolles Rondel. I això, que per si de cas, va posar els porticons amb el cartell de “CERRADO”. Tenir obert podia ofendre la parella de grisos si passaven per davant.

No oblidaré mai aquell dia que vaig trigar tant a entendre, perquè era massa petit. Tan petit que la gent es fa creus que me’n recordi.

Ahir vaig anar a dormir amb la noticia a Twitter que el Sr. Manuel Fraga Iribarne, membre del Govern nacional d’España durant la dictadura franquista, havia mort.

No puc entendre que al país veí se li hagi permès seguir en el joc “democràtic” i se l’hagi mantingut durant la “transició” amb quota de poder, tot i que mai s’ha retractat dels crims del règim dictatorial al que va servir.

Però que les institucions catalanes, els nostres polítics, els que ens representen, avui tinguin paraules de condol i expressions de respecte, no se ni per on agafar-ho.

Amb tot, mentre escric aquestes línies, em vessen els llagrimalls, i sé que a l’àvia, que no em deixen anar a veure, li passa el mateix. I cap dels dos passem pena.

Troballa 28. No canviem mai

Avui m'he trobat a la contra de l'ARA un article de la Bibiana Ballbè: "No canviem mai", hi diu.

És una expressió que durant una temporada va ser objecte de debat entre els amics. Jo la defensava, i ells, la majoria, deien que la gent sí canvia, o que si vol pot fer-ho. En parlàvem sovint, llavors. Perquè quan posàvem verd a aquest o aquella, i que mira que sempre ensopega amb la mateixa pedra, i que mira que li ho varen advertir, i que mira que ja el coneixem com és, i que mira ... la conclusió final sempre resultava la mateixa: No canviem mai !!

Acumulem experiències, vivències, aprenem conceptes, habilitats i competències. Podem aprendre a potenciar capacitats. Fins i tot modifiquem comportaments. Però en el fons ens han parit així i els nostres actes més bàsics i essencials porten la petjada inequívoca de qui som i com som. I no canviem, mai.

Aquell dia, el debat es duia a terme mentre devoràvem els plats d'un menú de migdia a una pizzeria del centre de la ciutat. L'establiment estava a rebentar de gent. L'enrrenou era considerable. Ja ens coneixem la mala educació que gastem en aquest país quan no tenim mirament alçant la veu més i més per a que se'n escolti alt, encara que gens clar.

El volum de la sala augmentava fins a l'infinit. En el fragor del debat jo estava inspirat trobant clars exemples de gent propera a nosaltres.

Amb tot això, de sobte, una ma se'm posa damunt l'espatlla. M'interromp i a cau d'orella em diu: "Créeme cuando te digo que la gente si podemos cambiar. Créeme. La gente cambia."

Havia estat la cambrera que, anant i venint, ens havia atès tota l'estona. No oblidaré com la força descomunal de la seva mirada, el gest de la seva cara, va reforçar amb tanta convicció el seu parer.

Em vaig endur la impressió que aquella noia, d'ulls grossos i verds, tant oberts, posat seriós, pell bruna, amb accent sud-americà i mirada impertinent, sabia del que parlava. Durant pocs segons vaig intentar endevinar quina era la seva història, vinguda d'ultramar. Ella no va donar més detalls ni explicacions. No calia.

Des de llavors sé amb certesa que la gent podem canviar, tot i que no conec ningú que ho hagi fet, exceptuant aquella noia. Sé que ella o bé algú que ella coneixia havia canviat.

L'Estafa de l'estampeta avui es diu DEMOCRÀCIA

Com ens hem de veure:

Perquè li resulta més fàcil al govern de l'estat apujar impostos que legislar per millorar el P.I.B. ?

I això que per fer-ho falten a una promesa electoral i traeixen el seu ideari repetit durant més de dos anys des de l'oposició venent-nos que l'anterior executiu no solucionava res apujant-los, sinó que empitjorava el creixement de l'economia.

Fets com aquests no causa CAP reacció entre la ciutadania?

Es veu que si li canvien el nom i li diuen "Recàrrec Temporal de Solidaritat" no passa res. Però tampoc passarà quan el líquid de la nòmina a final de mes es vegi reduït? I els sous congelats, i els preus disparats frenèticament a l'alça ?

L'estat augmenta impostos (+ingressos), perquè li és molt més fàcil que no pas gestionar la despesa. Menys mals de cap. De fet, si el "poble" paga ... perquè fer-hi més.

De mentre, el Govern català només retalla perquè no te control sobre els ingressos. Però, gestiona la despesa? Ja hi tornem a ser. I planta cara als qui ens espolien fiscalment?

No cal. El "poble" paga (i calla) el joc dels legisladors, el loby financer i l'endeutament de tots ells generat durant una dècada d'ineptituds i d'explotació al servei del seu propi lucre. Poden anar fent la viu-viu.

Això si, AMB IL·LUSIÓ, perquè ressignar-nos és més senzill que actuar, no fos que ens creiessim infelissos.

Ara, al Parlament hi hem de mantindre en actiu a aquells als qui les urnes han fet fora del govern per tan mals resultats, fent d'oposició? I d'aquí uns anys girarem la truita.




Governar i errar no és dolent, si es controla i corregeixen constantment les mesures preses. D'això se'n diu governar i se'n diu gestionar. Però aquí, qui gestiona ? i qui exigeix responsabilitats als mals gestors? Ah no, que no cal, perquè sempre hi ha un "poble" disposat a pagar els plats trencats de tots ells.

Un "poble" que deu ser analfabet, si m'ho permeteu, perquè és capaç de renovar la confiança a les urnes a aquells que estan imputats en casos de corrupció, p.ex. O simplement de facilitar-los l'estafa que és renovar-los la legitimitat en l'alternança govern/oposició. Als mateixos barrets que han demostrat no servir-los en els seus deures: Legislar i Gestionar per fer rutllar un país.

No roden caps? Tenen el super poder de perpetuar-se fins que la mort ens separi?

Està clar que alguna cosa no funciona. I el pitjor és que així no sembla que pugui funcionar mai.
Jo se el perquè: TOTS defugim les nostres obligacions i responsabilitats. Els que legislen, els que governen, els que gestionen, els que votem i paguem tot i més.

TOTS i cada un de nosaltres en som responsables. No s'escapa ni l'apuntador perquè no veig a ningú disposat a posar-hi el coll fins on cal. No veig formigues. Només veig cigarres. I mira que em costa guanyar-me la vida mentres creo ocupació i pago impostos, a partir d'avui encara més alts.