“I’m Winston Wolf, I solve problems” (I)

Tinc diversos sobrenoms, o més aviat malnoms. Segons l’entorn on em bellugui em diuen foll de la vessant, House, Dexter, Swayze, Sr. Lobo. I d’altres molt pitjors. Sí, encara pitjors i no confessables.

Ja fa temps que vaig entendre que si bé l’especialització és imprescindible per dominar el camp al que et dediques, també ho és no imposar-te límits ni barreres i que sovint, per no dir sempre, a les solucions s’hi arriba utilitzant totes les eines a l’abast, no només les teves. Si la inspiració arriba treballant, les solucions arriben implicant tots els camps necessaris.

Però com m’embolico avui !!

És per això que siguent enginyer en informàtica de formació em criden per assistir a consells d’administració d’empreses, a bufets d’advocats de primeres espases, a jutjats, a obres siderúrgiques, a embarcacions científiques en alta mar, a integracions entre multinacionals, ...

Normalment quan això passa és perquè ja s’ha provat tot i s’ha esgotat el temps disponible. Així em plantegen el problema i si m’hi atreveixo els deixo anar aquella famosa frase de Pulp Fiction, en pla pel·liculer total:

“Si fan vostès el que jo els digui quan jo els ho digui n’hi hauria d’haver prou”

No us penseu que sóc la polla. Tot el contrari. No en sé mai de res on em fico. Però implico als especialistes, els faig treballar, els escolto, ignoro la morralla, identifico l’essència i aplico mètode científic. Si home, aquell de  prova i error. Sempre aprens més dels errors que dels encerts.

La gracia però és aprofitar-se de les proves que ja han fet els altres i si en fas alguna tu mateix que no es noti com a tal. Que no vegin que dones pals de cec. Ha de semblar que és part de la solució. A l’hora, tan important és aprendre dels errors dels altres com no refiar-se dels resultats que han obtingut. Podrien haver aplicat malament la metodologia. Per això he de repetir els seus intents, però sense que es vegi i sense temps. Com? Amb imaginació. Provocant amb efectes diferents les mateixes causes des d'esdeveniments aparentment aliens a l'assumpte del què es tracti.

Tot aquest post, rollaco màxim, l’he fet com a pròleg al següent que publicaré. Els dec a l’ @Elur, l’ @Annaqba i de rebot a la @BriennedeDarth com va ser que vaig colar una falsa noticia als telediaris de TV. I com que no puc donar detalls del problema real ni de com va ser la solució al marró del meu client, m’ha semblat adient aquest previ, redactat a l’aeroport de Bilbao mentre espero embarcar-me a un avió de Vueling.

La força d’atracció exercida per la Terra a cinc metres per segon

M’havia costat molt guanyar metres d’alçada. Les condicions a prop de la vessant estaven molt justes i l’esforç de pilotatge havia estat considerable. Però ara, després d’un parell d’hores lluitant cada centímetre, qualsevol parapent que volava per la zona estava sota els meus peus. Em trobava a tocar els 4.000 metres. La satisfacció d’haver pujat fins allà dalt per mèrits propis i de veure qualsevol ala per sota meu era considerable.

Duia l’emissora de ràdio al canal de l’escola de vol de la zona. I tot i sentir les paraules dels instructors parlant amb els seus alumnes, la veritat és que feia estona que no escoltava el que deien. Quan tot d’una em sobta que amb especial intransigència les ordres són d’aterrar.

Passats uns minuts, la veu de l’instructor en cap ja no era capaç de dissimular el nerviosisme i sense embuts demanava als dos darrers parapents que quedaven sota tutela de l’escola de vol que aterressin, d’immediat,  a qualsevol lloc.

Vaig buscar si veia el que passava o el que havia de passar. Vaig pensar que si s’apropava un helicòpter dels bombers per algun rescat s’haguessin adreçat directament a mi. O que potser jo volava per damunt de la seva possible aproximació i llavors millor aguantar allà. Vaig buscar cumulonimbus convectius que em posessin en perill. I vaig posar especial atenció a senyals que m’indiquessin un canvi radical en el vent.

L’instructor en cap era com una mena de gurú que hi veia on ningú ho feia. Es deia que era capaç de veure les pertorbacions de l’ether com nosaltres podem veure, què sé jo, el tint de iode en un got d’aigua. Així que, si ell ho demanava calia baixar.

Amb una barrena provocada i molt agressiva vaig començar ha perdre metres. Una maniobra així cal controlar-la doncs l’acceleració encadenant els girs de 360º pot fer que les G’s que suporta el cos portin a una pèrdua de consciència. Tot i així l’equilibri entre seguretat i descens d’emergència és difícil de trobar.

Quan duia una estona aguantant la maniobra decideixo abandonar-la, per recuperar-me uns instants, avaluar la situació meteorològica i tornar a iniciar el descens. Ara estava dintre la vall i el vent entrava de nord convertint aquella zona en sotaventada.

Les ràfegues de vent eren potentíssimes i algunes em provocaven plegades de l’ala que tornava a recuperar amb més o menys perícia. Fins que una d’elles no ho vaig poder fer i vaig entrar en pèrdua en gir. La temuda “negativa”. L’autorrotació va entortolligar les sustentes i ara ja tenia la molt temuda “corbata”.

Queia en vertical com una pedra.

Intentava sortir-me’n quan per la ràdio escolto a l’instructor de l’escola: el PARACAIGUDES, llença’l Home Ocell, el PARACAIGUDES d'emergència, ARA.

400 metres. Encara me’n puc sortir. 300 metres i no me’n surto. 250 metres i no hi ha manera. La radio obre el canal de nou i darrera la veu de l’instructor repetint una i una altre vegada EL PARACAIGUDES, podia sentir gent cridant, plorant i xisclant. A 100 metres aproximadament torno a avaluar la meva taxa de caiguda i decideixo no obrir el paracaigudes. A menys de 50 metres deixo d’intentar qualsevol  maniobra i em preparo per la recepció a terra. Respiro fons i veig com hi ha gent que està corrent camp a través cap a mi. També sento crits d’histèria. A la ràdio escolto un JODER, JODER

És molt maco veure com el temps s’alenteix. Tens temps de pensar en tot, potser en massa coses. Esperes l’impacte i creus que hi pot haver una postura que pugui ser millor que una altre. Jo volia caure sobre el protector de la columna. Que actuï tot el que el seu preu prometia.

Finalment els esbarzers i l’implacable terra impenetrable. Cop sec. Intens. Atordit. No hi veig. No respiro.  No puc respirar. Sento com si un camió estigués damunt meu. M’exigeixo relaxar-me, deixar-me anar. Ja està. El que hagi de ser ja ha estat. I llavors puc agafar una mica d’aire. Cada cop més. I ja hi veig. Desenfocat però hi veig. Em miro. Bellugo les cames i els braços. Em desenganxo de la cadira i el seu arnes. M’assento i segueixo respirant. Un borinot em ronda. Provo d’aixecar-me. Ho faig. Tot correcte.

Em giro cap al camp d’aterratge i veig tot de gent corrent en la meva direcció. Aixeco els braços amb els dits grossos amunt. Ara amb les mans obertes els demano calma. Arriba un company –estàs bé? Em pregunta, i li contesto: - Anem a sopar?. Arriba la meva companya, amb llàgrimes a les galtes. Li obro els braços per abraçar-me a ella. Però em gira la cara de la bufa que em deixa anar. Li somric i sorprès li explico que estava tot controlat.

A tocar del Cel

En uns dies de travessa muntanyenca, on es perd cobertura amb la civilització durant més de setanta-dues hores (no hi estem habituats), es remunten morrenes, travessen pendents de quaranta-cinc graus de glaceres minvants, s'evoluciona per crestes impossibles amb passos de IV grau, et bloqueges per superar una bretxa d'infart, es navega per trobar la fita que et durà per al coll d'entrada a una nova vall, no concilies el son per als tres graus centígrads que fa i no dus el sac de dormir (volies estalviar pes a la motxilla), suportes jornades de deu i d'onze hores de ruta intensa, ...

hi ha moments celestials com:

Menjar un entrepà mentre tens més de cinc-cents metres de pati a banda i banda de la cresta sobre la que geus, entre les cames. I que a dreta i esquerra et passin àligues planejadores que canvien de vessant. Tan a prop que els veus els ulls i les plomes més petites. Despullar-te i fer una capbussada en un ibón on hi suren blocs de neu glaçada. Mirar cara a cara a una marmota que surt del seu cau encuriosida pel soroll del fogonet que està bullint aigua per al sopar. Contemplar els darrers rajos de sol a les crestes més altes del circ muntanyenc que t'envolta. A quarts d'onze de la nit. Esperar just una estona més i, sense cap contaminació lumínica, observar un firmament que s'ha multiplicat per cent, no, per mil, no, per deu mil, els milions de milions de punts blancs que normalment veiem des de pobles i ciutats. Impressionar-te i emocionar-te amb la Via Làctia.

Faria la llista molt més llarga, però llavors no us deixaria cap sorpresa per si ho voleu provar. 

Bromes de parapentistes (I)

L’Olga és d’aquelles persones que per casualitat un dia de cacera de bolets es va creuar amb uns paios que anaven per al bosc. Caminaven amb immensa alegria mentre carregaven a llom desproporcionades motxilles. La curiositat va fer que els seguís per veure què anaven a fer. Bocabadada va veure com en arribar a la vora de la vessant es disposaven a desplegar 25 metres quadrats de tela llampant i lligats a ella amb un arnés es disposaven a sortir volant cap a la vall.

Va ser així com un cuquet va fer interessar-s’hi fins a llogar un pilot de tandem per sortir a volar ella mateixa com ho havia vist fer a aquells desconeguts.

Ara l’Olga està al cap de munt d’una muntanya. Ha pagat per a que la treguin a volar. Hi ha arribat molt il·lusionada, però al camí per la pista en Land Rover s’ha anat posant nerviosa. Els escassos 50 metres que cal caminar de la raconada on es deixa el 4x4 fins al punt d’enlairament li han creat un nus a la boca de l’estómac.

Palplantada a una raconada, contempla com un darrera l’altre els pilots van sortint a volar. I de repent gira el cap per atendre a qui ja fa tres vegades que pronuncia el seu nom: - OLGA, va que ens toca!

Els nervis i el nus a l’estómac es converteixen en alguna cosa més forta. Potser sigui por. I no n’està segura però sembla que fins i tot tindria tremolors sinó fos que es controla amb força de voluntat.

El pilot amb el que volarà la fa situar al centre de l’espai destinat a enlairar-se. Just davant del parapent estès a terra. Li està explicant coses i donant instruccions. Però ella no sen res. Te les pupiles clavades als parapents que volen davant la sortida. L’emociona pensar que en uns instants hi serà ella. Però no pot evitar mirar la profunditat de la vall, i això l’atemoreix.

S’ha de posar l’arnés que la lligarà a la cadira del pilot. No sap el que ha de fer, i per això ell li posa: primer un camal, després l’altre. Ara ajusta les corretges per al diàmetre de cuixes i cintura. Ella es deixa fer. Tant se val que per ajustar-lo correctament calgui manipular entre les cames i donar petites estrebades, suaus però fermes.

Per fi arriba el moment. El pilot necessita que l’Olga escolti i faci precisament el que cal per enlairar-se junts. Així que ha de trencar l’estat de pànic.Tots al voltant estan pendents, rient per sota el nas, ja saben el que li dirà.

Lligats els dos, un davant l’altre, ell des de darrera li diu a cau d’orella: 

- Olga, quins ulls més macos tens; Et puc menjar el cony !!

Els riures dels presents es desfermen. El cap de l’Olga reacciona, desapareix del seu camp de visió tot el que la te copada. Mosquetons i arnesos no la deixen tombar-se, però el coll si. Es gira, es mira el pilot i extranyada li deixa anar un 

- Quèeeeee??

- Olga ara necessito que quan jo digui CORRE comencis a córrer endavant, estirant amb molta força. I encara que se’ns acabi el terra tu no deixis de bellugar les cames. Segueix corrent. VA CORRE, CORRE, CORRE, CORRE, CORRE, RESPIRA. Ja pots respirar. Estem volant !!

Que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant

Quan els aprenents, aficionats i curiosos observen als pilots de parapent que desborden eufòria i una actitud desproporcionada a l’aterrar, després d’haver-los vist volar, segurament mentre part de l’improvisat públic, un tant entès, ha patit i/o elogiat certes maniobres o situacions, es creuen que aquesta disciplina de vol lliure els pot proporcionar a ells el mateix nivell de passió, tensió, adrenalina i endorfines que s’hi respira a l’entorn.

És cert. Així podrà ser. Però no des del primer moment que decideixin provar-ho.

La majoria que reuneix el valor suficient per fer un tast d’aquest esport s’estrena amb un vol biplaça. I altres, els que menys, creuen que ho tenen prou clar com per iniciar un curs per sortir ells sols el primer cop.

Fins que no s’assumeix cert aprenentatge, destresa d’un mínim de tècniques, adquisició de quatre coneixements i pràctica, no és aconsellable volar en condicions adverses.

Així que a l’aprenent, li tocarà assolir hores de vol en atmosferes tant estables i poc engrescadores que res tenen a veure amb el que li havia cridat l’atenció d’aquesta activitat. No per això deixa de ser emocionant. Igualment, aquesta fase, proporciona sensacions indescriptibles.

A les hores, hi ha tres tipus de reacció de l'aprenent: El que se salta l’aprenentatge i busca directament les situacions extremes; El que despotrica i abandona perquè allò no és el que havia vist; I el que s’enamora del vol lliure amarant-se  cada cop més de la passió que desperta. 

Els primers sou els que vaig a rescatar amb massa fractures obertes per tot el cos, si és que els trobem vius.   

I els darrers som els que passem a formar part d’aquest col·lectiu de folls per anys i panys.

Intrèpids inconscients: aneu a prendre mal a un altre lloc. On no us arribi a conèixer ni pugui agafar-vos estima. Quedeu-vos a casa i experimenteu sensacions enganxant-vos els cullons amb el calaix de la tauleta de nit, per exemple.

Fins sempre Arnau !


...

40º50'N 8º23'E - Porto Torres

Més de tres dies fets a la mar, per ara costejant fins que sortim de la influència gravitatòria de Sardenya. La nau ja ha patit avaria i hem hagut d'aturar-nos per adquirir recanvis. Avui passarem nit a terra esperant que demà ens portin la comanda. Per ara bon temps (mínimes de 10 i màximes de 27 !!), escàs vent (5 a 18 nusos de l'Est), excel·lent visibilitat  i mar agraït. Això ens permet certs luxes a bord com ara recrear-nos ambla pesca, la cuina, i la navegació a vela (estalviant carburant).

Llunes avergonyides que s'han amagat, i que tímidament inicien confiança, pot ser coneixedores que demà o passat tindran la defensa dels núvols, però que mica en mica aniran creixent per encendre la nit. Sols acollidors només enterbolits per núvols alts i prims. Brises suaus que ens permeten tot el velamen. Avui trencarem la rutina de les guàrdies nocturnes i si tot va bé, demà sortirem a mar obert. Ens espera navegació d'altura.

Servei de xofer, around the world

Marxo uns dies amb destí a Cerdegna. Sortim per anar a recollir un veler a  Porto Cervo i dur-lo a la Badia de Palma. Ens esperen uns dies immensos.Els preparatius han estat estressants, per al poc temps que ens donen. Tripulació, bitllets, permisos, aprovisonament, ... Un petit portàtil, una antena i una connexió GSM m'ajudaran a mantenir-vos informats. Fins aviat !!