És pregunta

Quan un arxi-enemic et fa un follow al teu "segón" compte, t'ha descobert? O bé és una merda d'aquelles serendipityana ?

Perdona als teus enemics. No hi ha res que els faci més ràbia. 

Oscar Wilde

A tocar del Cel

En uns dies de travessa muntanyenca, on es perd cobertura amb la civilització durant més de setanta-dues hores (no hi estem habituats), es remunten morrenes, travessen pendents de quaranta-cinc graus de glaceres minvants, s'evoluciona per crestes impossibles amb passos de IV grau, et bloqueges per superar una bretxa d'infart, es navega per trobar la fita que et durà per al coll d'entrada a una nova vall, no concilies el son per als tres graus centígrads que fa i no dus el sac de dormir (volies estalviar pes a la motxilla), suportes jornades de deu i d'onze hores de ruta intensa, ...

hi ha moments celestials com:

Menjar un entrepà mentre tens més de cinc-cents metres de pati a banda i banda de la cresta sobre la que geus, entre les cames. I que a dreta i esquerra et passin àligues planejadores que canvien de vessant. Tan a prop que els veus els ulls i les plomes més petites. Despullar-te i fer una capbussada en un ibón on hi suren blocs de neu glaçada. Mirar cara a cara a una marmota que surt del seu cau encuriosida pel soroll del fogonet que està bullint aigua per al sopar. Contemplar els darrers rajos de sol a les crestes més altes del circ muntanyenc que t'envolta. A quarts d'onze de la nit. Esperar just una estona més i, sense cap contaminació lumínica, observar un firmament que s'ha multiplicat per cent, no, per mil, no, per deu mil, els milions de milions de punts blancs que normalment veiem des de pobles i ciutats. Impressionar-te i emocionar-te amb la Via Làctia.

Faria la llista molt més llarga, però llavors no us deixaria cap sorpresa per si ho voleu provar. 

il·luminació

Afaitar-me és un moment brillant. De bon matí, siguent, encara, un no despert. Sense que ho mani la meva voluntat, davant el reflex del mirall, el cap repassa els calaixos oberts de la meva vida. Els d'aquell moment concret. I com per art de màgia, sovint em permet veure possibles solucions on no les sabia trobar. Com si hagués pogut veure-hi des d'angles diferents, adquirint una visió global que fins llavors els arbres del bosc no em deixaven veure.

Però no sempre funciona. Cal que la voluntat no intervingui en el procés de buscar aquella desconnexió que t'aportarà llum.

Tinc altres maneres d'arribar a aquest estat. El moment tonto de felicitat després d'aconseguir l'atenció total a una activitat n'és una altre.

A vegades certes peces musicals també m'ho faciliten.

Avui he triat aquesta per si funciona. Necessito tancar alguns calaixos. Marxo al terrat de casa i l'escoltaré tot fumant perdent la mirada cap al cel. Sabent-me per damunt dels tres castanyers i el taronger del pati.

Per cert, no us sembla que el video és collonut, per a la música? A mi m'ho ha semblat.