Elles són de Venus

Els tòpics desprenen tant encert com els refranys. Ara que no els preneu mai com a llei, només son referències. Avui voldria parlar de l’arxi-conegut “elles son de Venus i nosaltres de Mart”.

Em fascina un munt la variabilitat de sentiments, emocions i apetències de les dones. No en el sentit de número, sinó de la rapidesa en que poden canviar d’una a l’altre i dels estímuls que ho provoquen.

Quantes més dones conec, i puc arribar a intimar amb elles, més situacions de canvi de penell visc. Quan veus clarament quin vent les orienta, no saps mai què o qui el farà canviar de direcció. No cal que sigui una gran ventolera. Amb una lleu brisa n’hi ha prou. Sovint amb menys.

Uns quants exemples:

Et demana per anar a dinar. Però a tu no et va gens bé. Tens poc temps avui. Tot i així la idea et captiva i acceptes. T’ho passes bé amb ella. Li preguntes on i et suggereix el lloc que ja tenia pensat. Quan hi ets, ens pregunten que volem i llavors ella no te gana. Amb un suc ja farà. Però t’anima a que mengis, perquè ja sap que no perds mai la gana. I llavors menges, però ella no. A mig fer li sorgeixen les preses i marxa, quedant allà amb cara de no saber on l’has cagat.

Estant a la porta de casa seva et demana que pugis. Et llença sobre el seu llit. T’acarona. Et comença a desbotonar la camisa. A poc a poc. Es refrega. Et posa a cent. I llavors es separa de tu, i estirant-te del braç t'arrossega cap a la porta i et demana que marxis. Al tornar a quedar et pregunta el perquè vas marxar.

Quedes per anar a qualsevol lloc. Vol que la vagis a buscar en cotxe, que en moto no. Ha anat a la perruqueria i no es posarà el casc que li faci malbé el pentinat. I Quan arribes, ella t’espera a la vorera, enfilada sobre la seva moto, amb dos cascs. Et demana que aparquis. Ha pensat que millor sobre dues rodes. A l’arribar està gelada de fred i et recorda que ja t’havia dit que millor en cotxe.

Les botigues del carrer de les botigues, sempre n’hi ha un a tot arreu, son a vessar de gent. Hi hem anant perquè li venia de gust mirar si troba un vestit. Mira i remira. Els toca, se’ls prova, n’opina, et pregunta. I finalment et diu que aquell d’estampat de flors li agrada tant. Que s’ha vist molt bé amb ell. Somrius perquè creus que sota el braç s’endurà quelcom que li fa il•lusió. Però quan fas cua a caixa per pagar, et demana de marxar sense comprar-lo. Que no li agrada tant.

Ja no em sorprèn experimentar aquest canvis. Ho accepto. Sou així. Negar-ho no evitarà que torni a passar. Però reconec que em capfica saber que motiva cada canvi d’ànim, de preferència, de sentiment, de decisió.