Còctels de setembre

Avui, per sopar, hem ajuntat amics d'aquí i d'allà. No ens coneixem tots, però ho farem. Hem quedat a l'Arte, de Barcelona. Una sala recent que repetiré.

A la taula llarga, a estones, es produeixen converses simultànies. I d'esquella capto que pregunten, són parella?, referint-se a nosaltres. Els deixen clar que no ho som.

Sopem, xarrem, compartim postres, i seguim en un local de copes. Anem a ballar, tu no t'ho pots saltar, i ja quedem menys de la meitat.

Quan ens fan fora, més allà de l'hora permesa, no estem en condicions d'agafar el cotxe.

Compartim el taxi, i dono primer l'adreça de casa meva. Arribats a lloc, pago, obro la porta del teu costat i t'obligo a baixar per poder sortir. T'agafo de la ma i vaig cap a la porta de casa. Et deixes fer sense oposar-te.

Fa calor, però corre l'aire en obrir els porticons que donen al pati. Vaig posant sobre la taula del menjador el que cal per fer-nos uns mojitos. Mentre tu et poses a fer-los jo llenço els coixins del sofà al terra de fora.

Piques el gel amb el sucre negre i t'acarono els malucs des de darrera. M'apropo al teu coll i segurament et punxo amb la barba acumulada de les hores. Ja no són carícies. Ara és magreig.

Reparteixes el gel ensucrat entre els gots que ja tenen les fulles de menta , i apartant-me les mans del teu cos em demanes que faci la mescla de les llimes, la soda i el rom, marxant cap al pati.

De camí t'apuges el vestit primaveral fins arribar a les calces, que et treus i deixes caure. Endreces els coixins amb els peus i t'hi asseus, a la gatzoneta i arremangada. No vens? Em dius.

Faig un glop del brebatge i et porto un got ple, fred i moll pel contrast del gel i la calor ambient.

Agenollat davant teu em demanes que t'acaroni. Ho faig a la part interior de les cames, jugat amb la punta dels dits que estan freds de dur el got que ara et beus. Des d'ara, la meva beguda seràs tu.

Telepatia i LinkedIn

Telepatia: se’n diu de l’habilitat per transmetre informació entre dues ments pensants prescindint de l’ús de cap llenguatge ni giny afegit a la nostre biologia natural.

Crec que encara no s’ha demostrat que sigui factible. Com a mínim voluntàriament. Però estic segur que tots hem sentit casos de germans bessons que s’alerten l’un a l’altre en circumstàncies de perill. O entre mare i fill. De fet l’expressió “m’han xiulat les orelles” bé pot ser això, també. En fi...

Amb un grup d’amics i companys de feina sovint, molt sovint, flipàvem en colors amb aquest tema.

 Van ser moltes les ocasions en les que citàvem a algú i d’una manera o altre aquest algú es posava en contacte amb nosaltres al poc de fer-ho. No van ser una o dos ocasions, no. És que ens passava moltíssimes vegades. Al principi en fèiem broma. Però era tan freqüent que ja ens quedàvem en silenci, mirant-nos i dient que no amb el cap. Que no ens ho podíem creure.

En un afterwork sortia a la conversa algun antic company que havia marxat a una altre feina, o traslladat de ciutat. Potser era una simple menció i prou. Altres vegades podia ser un proveïdor, o un excompany de la facultat, o un client, qualsevol perfil. Llavors, a les poques hores, si no eren minuts, hi havia algun contacte d’aquell mentat. Ens trucava, o ens enviava un email.

Era tan exagerat que fins i tot podia ser premonició, més que telepatia. Perquè també passava que podíem rebre una carta seva o es personava presencialment visitant-nos. Com si hores abans ens vingués a la ment i així el féssim aparèixer a les converses.

El cas més bèstia, que hauria passat com a una simple coincidència sinó fos per l’historial que dúiem acumulat, va passar un dia de col·lapse circulatori a la ciutat de Barcelona.

Atrapats al cotxe, amb un tràfic atapeït i plovent, amb la radio de fons, parlàvem i rèiem per passar l’estona. No puc recordar les ocurrències que anaven sorgint, però la cosa va anar derivant i després degenerant en la figura del Michael Jackson. Ens petàvem de riure de les animalades que dèiem, enfotent-nos-en.

De sobte, la música a la radio s’interromp i com a breaking new anuncien la mort del petit dels Jackson Five. ESTUPEFACCIÓ !!

Ahir, vaig quedar per dinar a un japonès del carrer Aribau. Al sortir i anar cap a la parada del bus passem per davant d’un restaurant grec que ens crida l’atenció. - Ui, jo hi he sopat una vegada – dic – recordo que es va muntar un malentès increïble amb una amiga que venia i al final tot va acabar fatal, aquella nit.

Val, d’acord, doncs ja us podeu imaginar que ha passat, oi?

Aquest matí obro el mail i veig que m’ha escrit l’amiga del sopar al grec amb la que la cosa va acabar de mala manera i que no havíem tornat a saber l’un de l’altre:

“ (...) De casualidad te veo por aquí (LinkedIn) Quizás ni me recuerdes. Veo que profesionalmente te va bien, me alegro (…)”

ESTUPEFACTE m’he quedat, un altre cop.

TO THE VIRGINS, TO MAKE MUCH OF TIME

by Robert Herrick

GATHER ye rosebuds while ye may,
    Old time is still a-flying :
And this same flower that smiles to-day
    To-morrow will be dying.

The glorious lamp of heaven, the sun,
    The higher he's a-getting,
The sooner will his race be run,
    And nearer he's to setting.

That age is best which is the first,
    When youth and blood are warmer ;
But being spent, the worse, and worst
    Times still succeed the former.

Then be not coy, but use your time,
    And while ye may go marry :
For having lost but once your prime
    You may for ever tarry.

 Herrick, Robert. Works of Robert Herrick. vol I.

Alfred Pollard, ed.
London, Lawrence & Bullen, 1891. 102.

Troballa 31, "Por ser como eres"

No. No voy a decir eso de que no eres tú, soy yo, porque seria mentira. Eres tú.

De hecho, por ser como eres has convertido nuestra relación en una colección de momentos olvidables y tediosos. Porque eres una persona auto destructiva, huidiza, auto compasiva y pusilánime.

No quieres crecer, no quieres disfrutar, no quieres explorar. En la vida hay que improvisar para sentirse vivo. Hay que dejarse sorprender, cambiar de planes. Pero tú no. Tú todo lo calculas, lo cuentas, lo mides, lo pesas, lo cronometras.

Y cada vez que miras el reloj se me revuelve el estómago. ¿Qué es eso tan apasionante a lo que parece que llegas tarde cada minuto? ¿Me quieres contestar? JODER.

Espérate, que a lo mejor no es justo decir que eres tú. Puede que también sea yo… Sí, puede ser. Pero soy yo por dejarte ser como eres. Soy yo por no haber dicho antes que me faltaba el aire. Soy yo por pretender que las cosas iban bien cuando las cosas iban rematadamente mal. Soy yo por no escuchar a mi piel cuando me decía, una y otra vez, que me repugnaba la tuya.

Sí. Mi piel odia a tu piel.

Y esto es algo químico. Algo que no se puede controlar. Porque para empezar, una piel nunca se equivoca. No tiene capacidad para juzgar. Son solo células que sienten. ¿Me entiendes? Una piel no sabe si el dueño de la otra piel es gilipollas o no. ¿Estamos?

Una piel no sabe si el dueño de la otra piel es gilipollas o no.

Solo sabe ser piel. Y nada más que piel. Y espérate que no he terminado.

Te decía que soy yo por haber sido como tú. Por haber renunciado a mí. Soy yo por haber dejado de vivir por mí para morir contigo lentamente.

Por eso comprenderás que me tengo que ir. Ninguno de los dos se merece estar pasando por esto.

(...)

Y luego, una cosita. Que… estoy viendo a alguien desde hace tiempo.

(…)

Fragment de diàleg del curt "Por ser como eres"

d'Álvaro Fernández Armero

Troballa 30. El soldat de plom (Inception)

Vaig caminant per una gran avinguda. És tant ple de gent que resulta inevitable xocar amb l’espatlla tot intentar esquivar-los, ara amb un, ara amb l’altre. Llums de colors, aparadors cridaners, nadales canviants conforme vaig avançant. De sobte m’estiren del braç. I se m’emporten cap a una botiga. Instintivament baixo unes escales, massa verticals i estretes on només puc trepitjar amb els talons alternativament amb cada peu i massa de pressa per aguantar l’equilibri. Aixeco la vista i estic dins un veler. He passat per al tambutxo. No hi ha ningú. Camino en direcció al camarot de proa. La pell freda de la cara agafa escalfor. Em fico la ma a la butxaca. Em trec un soldat de plom coix d’una cama perduda a la guerra. El deixo sobre la taula de cartes nàutiques. S’aguanta de peu a una sola cama desafiant la física. Ara sé on sóc. Acluco els ulls i començo a sentir-te la respiració sobre el meu ventre. Com em toques. La humitat de la teva llengua i les carícies de la teva ma. Gires la cara i simules una mossegada. Una erecció progressiva comença a ser present. Llepes, petoneges i xarrupes. Em retorço de gust. T’hi entretens. Gemego. Sento com em creix encara més. Et bellugues amunt i avall. Moviments rítmics que trenques a vegades allunyant la boca amb una bona xuclada. Després d’uns moments així la tinc rabiosa. Hi puc notar el pols del meu cor que s’ha accelerat de mala manera. Tu no t’atures. Insisteixes. I jo em trenco des del clatell. Una brutal enrampada corre per tot el cos, i lleus espasmes em tensen l’abdomen. Exploto. Una encegadora llum avarca tot el cervell i els tremolors m’envaeixen. La potència de tot plegat ha estat com mai. Llavors, amb la respiració encara desacompassada, busco el totem coix de plom. De manera impossible segueix dret sobre la taula. I així torno a recordar on sóc. Em desperto del meu somni, obrint els ulls de cop i del tot. Estic a casa! Aixeco el cap del coixí i et veig sobre meu, entre llençols. Amb un somriure d’orella a orella, acaronant-me el cap. Em preguntes: t’ha agradat?

Troballa 29. Un resguard de Son Sant Joan com a punt d'en Paul Auster.

La Virgínia era la comptable del meu client a Mallorca. Era freqüent que parléssim per telèfon. Fins que la feina va estar feta i tocava fer-ne la inauguració i posada en producció, in-situ. El viatge en avió a Palma és breu. Ben aviat era a les seves oficines i tot l'equip m'esperava. Va ser dir hola i treball, treball i més treball. Un ritme intensiu i sense pauses. Un entrepà i mitja cola per dinar i sant tornem-hi. Fins a s'hora baixa no varem aturar-nos. El ritme havia estat magnífic i podríem acabar-ho a l'endemà. Així que tot arreplegant l'americana per aquí i el portàtil per allà, la Virgínia amb el seu menorquí tancat em diu:

    - Açò és arribar i empènyer. Jan, avui sembla que s'ha fet s'ou de dos vermells. Et veig moixet. Au va que et porte a sa plaça.

    - Ostres, mira que t'ho agraeixo, però estic fet pols. Prefereixo retirar-me per demà rematar la feina.

    - Conec es lloc on soparem a cau des Llebeig. Bé, anam si no tombam.

I em va dur a sopar a un lloc que semblava més la cuina d'una masia que no pas un restaurant. He de reconèixer que tot estava boníssim. I a més la familiaritat de la conversa va fer més agradable l'estona fent-me oblidar la feina.

Havent acabat,

    - Vine, tinc es cotxo a dos carrers. Anem a casa.

    - A casa? a casa teva ? No, no, mira, és que tinc habitació d'hotel i la maleta allí. Si no et fa res jo prefereixo anar-me'n.

    - Ah bé, doncs t'hi duc.

Només puc dir-vos que jo no m'esperava ni pretenia res de res. I en canvi ella es comportava a fets consumats. Com s'hi ho haguéssim parlat i acordat. Em va dur en cotxe a l'hotel. Va aparcar i sense deixar de mantindre la conversa, va acompanyar-me fins a l'habitació on va entrar, em va acorralar sobre la tauleta i després de buscar-nos les llengües em deixa anar:

    - Per jo, passarem sa nit junts. Però demà hem de sortir molt d'hora que abans d'anar a treballar hem de passar per Son Sant Joan.

Quasi bé sense dormir, i a trenc d'alba, sortíem cap a l'aeroport. Encara sense entendre-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al descobrir que hi havíem anat a recollir a la seva parella. !!!! Feia quatre mesos que no es veien.

Ni us imagineu el desconcert que m’envaïa. No tenia ni idea del que passava allà. La incomoditat de la situació no podia ser més gran. El xicot em CONEIXIA de veu. Sembla que ella n'hi havia parlat de mi. Em va preguntar per la feina feta i em va explicar el que havia fet els darrers quatre mesos. Em van deixar a les oficines i mai més vaig tornar a saber d'ell.

De la Virgínia sí. Ha vingut algun cop a Barcelona. I hem quedat. Sempre em diu el mateix: Aix, sambles d’Alo !!!

Tot plegat ho he recordat a l'endreçar un llibre d'en Paul Auster, que no sóc capaç d'acabar de llegir, i veure-hi un resguard de l'aeroport de Palma fent de punt.

Troballa 28. No canviem mai

Avui m'he trobat a la contra de l'ARA un article de la Bibiana Ballbè: "No canviem mai", hi diu.

És una expressió que durant una temporada va ser objecte de debat entre els amics. Jo la defensava, i ells, la majoria, deien que la gent sí canvia, o que si vol pot fer-ho. En parlàvem sovint, llavors. Perquè quan posàvem verd a aquest o aquella, i que mira que sempre ensopega amb la mateixa pedra, i que mira que li ho varen advertir, i que mira que ja el coneixem com és, i que mira ... la conclusió final sempre resultava la mateixa: No canviem mai !!

Acumulem experiències, vivències, aprenem conceptes, habilitats i competències. Podem aprendre a potenciar capacitats. Fins i tot modifiquem comportaments. Però en el fons ens han parit així i els nostres actes més bàsics i essencials porten la petjada inequívoca de qui som i com som. I no canviem, mai.

Aquell dia, el debat es duia a terme mentre devoràvem els plats d'un menú de migdia a una pizzeria del centre de la ciutat. L'establiment estava a rebentar de gent. L'enrrenou era considerable. Ja ens coneixem la mala educació que gastem en aquest país quan no tenim mirament alçant la veu més i més per a que se'n escolti alt, encara que gens clar.

El volum de la sala augmentava fins a l'infinit. En el fragor del debat jo estava inspirat trobant clars exemples de gent propera a nosaltres.

Amb tot això, de sobte, una ma se'm posa damunt l'espatlla. M'interromp i a cau d'orella em diu: "Créeme cuando te digo que la gente si podemos cambiar. Créeme. La gente cambia."

Havia estat la cambrera que, anant i venint, ens havia atès tota l'estona. No oblidaré com la força descomunal de la seva mirada, el gest de la seva cara, va reforçar amb tanta convicció el seu parer.

Em vaig endur la impressió que aquella noia, d'ulls grossos i verds, tant oberts, posat seriós, pell bruna, amb accent sud-americà i mirada impertinent, sabia del que parlava. Durant pocs segons vaig intentar endevinar quina era la seva història, vinguda d'ultramar. Ella no va donar més detalls ni explicacions. No calia.

Des de llavors sé amb certesa que la gent podem canviar, tot i que no conec ningú que ho hagi fet, exceptuant aquella noia. Sé que ella o bé algú que ella coneixia havia canviat.

Troballa 27. Als quioscs no hi tenen canyes de cabell d’àngel ! !

La tarda es presenta llarga. Massa feina per davant per a la que calen més ganes de les que hi ha. Així que vaig a buscar-me berenar, com a incentiu del que m’espera al despatx. Al passar per al xamfrà, camí del forn del carrer Girona, sento dues veus que em criden per al meu nom: home ocell !!!  Son la quiosquera i la seva amiga.

–        Bon Nadal !!

–        Ah, sí, Bon Nadal. Dóna’m dos petons nadalencs, no ?

–        I tant, a tu sempre que els vulguis.

Mentre la clienta que ja ha triat la revista que volia s’ha d’esperar a que un pòtol com jo alliberi la dependenta per a que l’atenguin, que ella només vol pagar i marxar.

L’amiga em demana si pot acompanyar-me, i com que te més barra que vergonya em diu que no li faria res que espaviléssim un rapidet; així mateix ho planteja. Proposta a la que la quiosquera s’hi apunta ràpidament:

-         Jo també vull, no ho podem arreglar els tres?

Fujo de la manera més elegant que se improvisar, que jo només vull la meva canya de cabell d’àngel i, ...., a tu que no et conec, que t’amagues darrera el nostre futur, que encara no sé qui seràs, però que ja en tinc prou d’esperar, perquè et necessito, doncs ja he superat el passat.

Troballa 26. Resposta a una difícil pregunta

Davant d’algú que et deixa anar un elogi, com has de reaccionar ?. És una pregunta a la que no hi he trobat mai resposta. Amb els anys, perquè han fet falta tots els anys de la meva vida per acumular, pot ser, mitja dotzena d’elogis, he experimentat diverses situacions. I cada una d'elles diferent i cap del tot satisfactòria. Si ho fas amb supèrbia, llences a l’aigüera el sentit de l’alabança. Si ho fas amb modèstia, semblarà sempre falsa. Si respons amb un altre respecte del teu interlocutor no es creuen que ho penses de debò. I si senzillament deixes que et ruboritzi o que sigui evident que t’ha satisfet, llavors pot passar-te com a mi avui, que et responen amb cara de "no calia que t’ho creguessis !!". Finalment penso que davant un elogi, cal agrair-lo, passar de llarg elegantment i gaudir del fet que se’t infli l’ego un xic, encara que sigui només per un moment, que immediatament quelcom s’encarregarà que tornis a tocar de peus a terra.

Troballa 12. 18 segons

Premem el botó de la planta baixa, fent coincidir els nostres dits sobre les lletres PB i a l‘hora ens busquem les boques. Un primer petó desprès de tot el cap de setmana pensant-he, anyorant-he. Els llavis es troben i s’acaricien, juguen els uns amb els altres. Es cerquen, es troben, s’allunyen, canvien de dalt a baix, es premen amb força, es desplacen cap a la comissura, lents, a poc a poc, just acariciant-se, i es vesen. Em llepes, et llepo, ens entretenim, i tornem a començar tot reinventant el petó. Tot el patiment de les darreres 48 hores per no veure’t ni trucar-te s’esvaeix.   Em sento ple i satisfet perquè estàs entre els meus braços. Em prens les natges amb fermesa mentre jo esmunyeixo els dits darrera la cintura del teu pantaló de vestit jaqueta. L’escalfor, la suavitat i el desig d’arribar només una mica més enllà, aparentant que ja m’està bé. Recorres la meva galta fins a arribar al lòbul de l’orella dreta, i em xiuxiueges un “ja era hora”. I jo simulo una mossegada a la teva espatlla. M’omplo del teu aroma que es troba darrera el subtil perfum de Loewe que t’has posat. Necessito veure’t el ulls, et miro mentre em mires. Ens quedem així i ens vesem de nou. Petits petons que pretenen ser intensos i duradors però que ara tu, ara jo, interrompem i repetim. T’agafo el llavi inferior, i tu ho fas amb el superior al següent apropament. M’agrades, et desitjo, em complementes i aconsegueixes que comenci la jornada content, inspirat, llençat i atrevit. Sona la campana de l’elevador i no atures el darrer petó. Inicies el distanciament que es mantindrà durant la resta del matí. Els teus cabells, alguns d’ells entrellaçats amb els meus, s’estiren i llisquen per abandonar-me. Les portes es comencen a obrir. Hem arribat. Han estat 4 pisos. Han estat 18 segons.

"... non, rien de rien, non, je ne regrette rien
car ma vie, car me joies
aujourd`hui ca commence avec toi ..."

Troballa.11: De retorn a la meva ciutat

"A vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut,
i de cop TOTA la nostre vida es concentra en un sol instant"

Oscar Wilde

 

 

Troballa.10: Un mail mal etiquetat com a SPAM

Mail rebut:

... ves quines coses, no sé perquè avui em recordo que cap el migdia ara fa uns 4 mesos, ens vam sincerar ...
UP

Resposta:

i et tornaria a dir el mateix, perquè encara ho sento igual.

Troballa.9: Llenceria aliena sobre la tauleta de nit

Relativament a prop del Museo del Prado hi ha el que aquesta gent de Madriz en diuen una Cocteleria anomenada Riad Café. Flipo amb les decoracions dels locals madrilenys. Perden el nord una mica. Aquest sembla una cova, tot i que a mi em recorda més un refugi anti aeri amb tocs de casa de barrets nazi. Ho sé, ho sé, no aconsegueixo treure'm del cap una certa animadversió combinada amb conceptes que només en Pedro 'J' mesclaria en els titulars del seu diari, i tot perquè el meu subconscient delata la manca de comoditat que encara em propina aquesta ciutat.  No em feu cas. Ho superaré, i aprendré a apreciar els seus encants.

El cas és que hi vaig anar a portat per gent del client que m'havia llogat els serveis. El grup, format per 9 persones que espontània i voluntàriament es van apuntar a la proposta de prendre alguna beguda alcohòlica que ajudés a amenitzar el cap vespre, incloïa una de les noies que durant el dia jo havia fet plorar, suposo que de ràbia.

La meva feina imposa canvis poques vegades acceptats a la primera, i els meus mètodes acostumen a minimitzar molt massa el marge de maniobra de la gent que els ha d'acceptar i que, per naturalesa humana, els rebutja manifestant una resistència "a muerte".  El cas és que la Clara, d'intensos ulls grisos, que s'havia trencat al matí en una de les sessions de treball, s'hi va apuntar, fet que va sorprendre'm força.

Una copa, dues copes, tres copes, i els diversos moviments de cadira van fer que estiguéssim l'un al costat de l'altre.

- Home Ocell, creo que alguien que sabe tratar a los demás con tu sensibilidad y psicología solo puede hacerlo conociéndose muy bien a si mismo.

Què m'ha dit ? RENOI, que vol dir aixòs ¿?. Nusé, però vaig dir-me que valia la pena veure on anava a petar tot plegat. I va sortir el sol de dissabte, amb l'olor de la Clara al cantó dret del meu llit i un tanga negre oblidat sobre la tauleta de nit que no penso tornar, perquè he d'omplir de records aquest pis.

Troballa.8: Buidor

Està sonant “Christmas Card From A Hooker In Minneapolis ” d’en Tom Waits al Spotify de l’iPhone. I porto 5 minuts seguits donant voltes sobre mi mateix observant el meu pis nou i provisional. M’he traslladat a Madrid per una temporada. Un projecte de feina interessant que ha de permetre’m arrancar la meva iniciativa emprenedora d’una vegada per totes.

Miro calaixos i armaris que he deixat oberts. No hi ha res encara, i només hi trobo buidor.

Ara toca anar-los omplint !!!

Troballa.2: una samarreta violeta al fons del tercer calaix (iii)

EXTENUADO. creo que es la mejor palabra para definir como me sentía. Aun no me había dado tiempo de más. Y supongo que atracar el barco en aquellas condiciones me levantó la moral. Eso y saber que nadie había pasado ni un instante peligro alguno.

Nos juntamos algunos patrones para comer. Disponíamos de mesa en el comedor del club náutico, junto a los británicos. pero nos apeteció distanciarnos de ellos un rato quedándonos en uno de los barcos. Ya tomaríamos el coffe.
Disponíamos de 75 minutos.

Cada uno explicando sus circunstancias particulares. Observé que había una sensación generalizada de autismo. Quiero decir que todos intentaron navegar siguiendo el recorrido, pero ninguno contemplaba rivalidad con el resto. Yo expliqué que no había cruzado la línea de salida, y que me dirigí a la segunda boya saltándome la primera. El comentario pasó casi desapercibido. Creo que todos estábamos físicamente extenuados.

- A ver si hay suerte y el viento sube lo suficiente como para anular la salida de esta tarde, ya no puedo más. - Comentó un compañero.

Acordamos no tomar café, y a cambio echar una cabezadita recuperadora, cada uno en su barco titular.

14:30PM.- La Orda de británicos ya estaba de nuevo con nosotros. Rápidamente se repartieron entre las naves. Pero que rabiosa puntualidad ! ! !

Y el viento ??? FUERZA 5 o Viento Fresco según la escala Beaufort. Esto ya es la monda. Rachas de 20 nudos. Ahora si que me empotro contra la maldita gasolinera ! ! !

Welcome on boat. You are the best sailors. ! ! ! A lo que me respondieron con cierta pasividad.

De nuevo saco a mar abierto el barco sin ninguna novedad. Parece que llevo a la perfección las maniobras con viento duro. Numerosos borreguillos y algunos rociones en cubierta.

Una voz interior me repetía: Amor propio, "home ocell", tu sabes lo que es el amor propio, verdad. Hay que hacerlo ligeramente mejor, CAMPEÓN. ! ! !

Ya no hay trainning. Directos frente a la línea imaginaria entre la pequeña boya blanca (que me pasé todo el día llamándola "black buoy"; debían alucinar conmigo) y la lancha de la organización.

- A ver, esta vez lo vais a hacer PERFECTO. Quiero bordos impecables, JODER. Concentrados al máximo. A mi voz, cada instrucción será acometida rigurosamente. You are the best sailors.

Es decir, que asumí personalmente todas las figuras a bordo. Timón a estribor, largando escota del génova, cazando escota contraria, Quiero velocidad, hay que cazar a tope la vela, el winche a toda leche. BIEN, ME HA SALIDO BIEN.
Otra vez, hay que volver, sin alejarse de la línea de salida. El viento es excesivo, hay que rizar la mayor. Quiero todo el génova fuera, es nuestro acelerador.
Así que realicé solo todas las maniobras, prácticamente solo.
Debía parecerme a "SPEEDI GONZALEZ" saltando de babor a estribor, del Piano al espejo de popa, cuando una escota se pillaba en una cornamusa del palo, saltaba por encima de los tripulantes, me acercaba a la proa y soltaba la escota, y vuelta al timón. 

ULTIMO BOZINAZOOOOOOOOOOO, queda un minuto para la salida.

Sirs, esto es el DESAFIO CATALÁN, queda un minuto. Quiero sincronismo.
Fue fácil, solo debía sincronizarme yo conmigo mismo.

Una vez leí en un libro que mi amigo P.L. me regaló, lo que era la maniobra de quedarse al pairo. Utilizada para frenar el barco a vela. me encaramé a unos metros de la salida, e intenté quedarme al pairo. Lo conseguí. el barco prácticamente frenado, largando la Génova al viento y la mayor desventada. Calculando el tiempo que me quedaba en el cronómetro de mi muñeca y la distancia que debía recorrer para cruzar no antes del bozinazo de salida. El resto de barcos se vieron forzados a realizar viradas en su desventaja. Yo me quedé con el campo de aproximación para mi.

Ahora, cacemos las velas, rumbo de ceñida. Aceleremos el barco. Que rápido reacciona. El viento es fuerte.
Virgencita, Virgencita, haz sonar la bocinita, que me paso de largooooooooooo

MUEEEEEEEEEEEEEECCC

Sonó, y, ....., cruzamos primeros la línea de salida.

WE ARE THE CHAMPIONS MY FRIENDS, !!!!!!!!!   los ángeles están con nosotroooos

todos arrancaron en jubilo y aplausos. Ces't Maginfic (ups, esto es francés)

bueeeeno, creo que esto es ligeramente mejor que la anterior. Entregué el timón a nuestro timonel del día. Y respiré. Me senté, y me di cuenta que ya no quedaba en mi ni gota de fuerza. Pero que nos quiten lo bailao', íbamos rumbo a la primera boya.

Nos pasaron alguno barcos en la transición. Eran los de mayor eslora. Así que gracias a nuestro handicap, no perdíamos posiciones en la clasificación.
Llegamos a la boya1, y la rodeamos a la primera, sin tocarla, e iniciando el nuevo rumbo hacia la segunda boya, de empopada total. Sin spinaker, lo único que podíamos hacer eran unas orejas de burro. Así que a ello. Y la segunda transición se hizo eterna. La velocidad no se redujo en exceso, pero el viento aparente es cero, y eso aburre.

Nos pasaron un par de barcos de nuestra misma eslora. Algo hacíamos mal. y llegamos a la segunda boya. Ahora con un través hacia la línea de llegada.
Debíamos pasarnos de largo, para corregir el rumbo y cruzarla.

Subí a cubierta papel y lápiz para explicarles la maniobra ayudado de mis trazos. Parecía que lo entendían. Yo quería que la maniobra la decidieran ellos. Debían participar. Eran los clientes y pagaban diversión.

Llegamos tres barcos juntos. Cada uno de nosotros adoptó rumbos distintos. Esto desconcertó a los tripulantes, que no llegan a visualizar el viento como referencia, y con ello saber que hacíamos lo mismo pero por amuras distintas. Quisieron virar. Noooooo, esperaros, que no pasamos. Pasaron 20 segundos: We are ready ! ! !. Noooooooo, aun no pasamos. Insistieron, querían virar.

Pues bien. ¿no quise que participaran ellos ? pues adelante, Señores, Viremos.
Madre mía, estamos encarados ! !. No, no lo estamos. Si, si, si, pasaremos. Ups, va a ser que nooooo. Y pasamos rozando la boya blanca por su exterior. ooooooh.

El desánimo se apodero de ellos.

ANIMOOOOO, hay que rectificaaaaaaaaar, Virada en redondo, aceleremos el barco, resituémoslo, aun faltan otros por llegar. Y retomé de nuevo el control del barco. Otra vez hiperacelerado, empecé a ir de un lado a otro. cambio de amura, vamos, vamos, vamos, POR FIN, cruzamos la línea de llegada. Fuimos los PENULTIMOS. Hip Hip, Hurraaaaa ! ! !

Abrazos entre todos.

Timonel, deja el barco que corra. Que nos de el viento en la cara. Disfrutad del momento.

Pero el timonel tenia prisa por volver.
Ok, Ok, volvamos pues.

El viento seguía a fuerza 5, y yo empecé a plantearme la entrada en puerto. Fui a por las defensas.
Pero entonces se empezaron a poner nerviosos, y quería explicarme algo. -I not understand to you

- this has been the second race. now race begins third.

oooooh No me lo podía creer. Había una tercera carreraaaaaaaaaaa. Como puede ser ! ! ! !

.... continuará.

Troballa.2: una samarreta violeta al fons del tercer calaix (ii)

El viento, que normalmente no empieza a soplar nunca antes de las 11 o las 12 de la mañana, a las nueve y media ya estaba levantadito. Concretamente 10 nudos dentro del puerto. Jodeeeeer, tendremos un día movidito !!! No seré capaz de sacar el barco ni de puerto. Me estampo contra la gasolinera, ya verás ! !

El desatraque fue bien, muy bien, aun con el viento y el exceso de tráfico entre pantalanes. Los trece salíamos a la vez. Por favoooor, un poco de orden y concierto.

De mis tripulantes ya teníamos al atrevido, asumiendo el papel de timonel, al musculitos, mi proel, a los 2 pasivos, mis bandas y en ocasiones mis pianistas o los buscadores de amarras, y a la única mujer embarcada, quiso vuluntariamente ser mi guardiana del manubrio del Winche.

Disponíamos de 45 minutos para practicar las maniobras: viradas, trasluchadas, los rumbos, las ass ears (orejas de burro), etc.
No pasamos de las viradas. La coordinación no era nuestro fuerte. Ni la concentración. O quizás lo que no era nuestro fuerte era la capacidad oratoria y didáctica del patrón en la lengua oficial de la regata ¿?¿?

El viento ya estaba a 12-13 nudos.  Y solo eran las 11AM. No sacamos la mayor, utilizando solo el Génova de proa, siguiendo el ejemplo del Barco-Guia.

Así que dieron el primer bozinazo. El que indica que quedan 10 minutos para cruzar la línea de salida Y el Monmar  haciendo virada tras virada, cada vez mas lentamente, con lo que recorríamos mayor distancia, alejándonos de la zona próxima a la línea de salida. Y sonó el segundo bozinazo: 5 minutos.

Y el tercer y último: 1 minuto. Nosotros estábamos al carajo. Ni llevando el barco como dios manda llegábamos a la línea de salida en un minuto. Pero el caso es que ni teníamos intención de intentarlo porque no oí ningún bozinazo. Ni me enteré.  La organización se temía lo peor. -Pero que les ocurre a aquellos que se han ido a la legua ! !- Y mandaron una lancha motora a ver que nos ocurría:

- Ah del patróooon, ocurre algo a bordo?
- no, no, all ok !!!!
y eso me llamó la atención: PERO SI HAN EMPEZADO !!!!!!!

ORZANDO PERO YAAAAAA, y rumbo a la primera boya, pasando de la línea de salida, mis gallardos tripulantes. A toda VELA, Sacamos la MAYOR, Trimamos el trinquete (Hay no que no llevamos trinquete), hechemos al mar el lastre innecesario, y Tierra trágame que no se donde esconderme. !!!! Pero si no hay Tierra que me pueda tragar !!!!!

A la vista la inmensa e increíble Boya AMARILLA. Y lejos, muy muy lejos, el resto de barcos de la regata. No hay problema, les pillaremos ! ! ! Ellos no llevan Mayor y nosotros si.
El viento a un descuartelar, de ceñida rabiosa en ocasiones, la escora sumergía la regala y los pies de mis dos bandas insubordinados: A barlovento por Dios ! ! ! NI CASO.

La Boya nos quedaba a Barlovento, por lo que la derrota no nos era favorable. tendremos que hacer un bordo. Intentaremos que sea uno y solo uno. Fueron cuatro. Pero llegamos.

Que raro, raro, raro, raro. Pero que raro
:-o

Parece que los barcos que rodean la boya van en sentido contrario ¿?
Nooo, somos nosotros que vamos en contra ! ! !
Pero que pasa ? no lo entiendo

- Ah del Patróooon ojito
Y pasamos entre dos barcos, uno a babor y el otro a estribor. Pero sin peligro. hay suficiente distancia entre nosotros.

Tripulación, ATENCIÓN: a por la siguiente boya, que esto está ganado ! ! !

Rumbo portante por la aleta. un Largo comodísimo: 14-16 nudos de viento.

REMEMBER: The BOOM is the KILLER


A los minutos estamos entre el resto de los barcos: Pero, quien son, estos no son los que conozco. NOS HEMOS METIDO EN UNA REGATA QUE NO ES LA NUETRAAAAAA

En Resumen: No cruzamos la línea de salida. Tomamos rumbo a la SEGUNDA boya directamente, de ahí fuimos hacia la boya de una regata colateral, así que nunca llegamos a la primera boya. Nos fuimos directos a puerto, con viento de 18nudos. recogimos velas, y atracamos. Eso sí, atracamos a la perfección, sin problemas y a la primera, aun con los 18 nudos entrando de través.

Todos bajaron del barco, cabizbajos, sin decir nada para ir a comer. El último en desembarcar me preguntó: we have lost?

See you at 14:30, ok? !!!

To be continued ...

Troballa.7: un instant, i la vida es destorota !!

M'he desesperat. He buscat al rebost. He buidat l'armari dels abrics. He regirat entre la roba tècnica. He mirat entre les camises. He desendreçat els calaixos. He llençat les sabates, botes, abarques i xancletes. He capgirat les maletes, motxilles, bosses i bossetes.

No hi ha ni rastre.

Al garatge sempre busquem la nostre complicitat, i només fem que dir-nos incoherències.
A l'ascensor, davant els testimonis quotidians, busquem el freg dels dits al prémer el mateix botó.


L'argentina que em serveix el cafè, em diu que per avui ja n'hi ha prou, -viste, no te parece-, i és que hi he anat més d'una dotzena de cops, per trobar-t'hi.

Tal com va passar l'altre dilluns. Quan al recollir el diari que se't havia escapat de les mans, i desinteressat te'l vaig tornar, un cop rescatat del terra, creuarem fugisserament els ulls, ... i vaig quedar fos. Intoxicat per la teva mirada, per la teva elegància, per la teva força, per la teva presencia.

Que hi ha entre nosaltres?

He buscat al fons del armaris de casa: encara no hi ha rastre de tu.

Troballa.6: el bookmark de browser compta com armari, no?

Buscant al fons del bookmark del meu navegador, hi he trobat un link a aquest video:

Troballa.5: L'exquisida educació anglesa.

Avui  m'he creuat al vestíbul de casa amb el Xavier, el veí dedicat a crear els jardins del barri. Li he donat un cop de ma entrant les fustes d'unes lleixes IKEA a l'armari de comptadors de l'aigua. I fent lloc, perquè tots hi guardem els trastos que ens fan nosa, he vist que hi tinc el parapent vell.


Un cop, vaig compartir vessant al volar amb uns periodistes de la BBC que filmaven un reportatge sobre vol lliure.

Les condicions eren molt tèrmiques i dures de pilotar. Amb dificultats per mantindre estable l'ala sense estructura rígida. Ascensions ràpides i brusques. I ja se sap, tot el que puja, baixa. Així que just sorties d'una columna d'aire calent, entraves en una descendència de pànic. La lluita consistia en guanyar alçada més que no pas perdre-la.

Volàvem molt a prop de la muntanya. I miràvem d'anar tancant el gir dins de les tèrmiques, quan la pilot anglesa, per guanyar un bon pla davant la seva càmera, no va respectar les prioritats de vol i va entrar a la columna d'aire, obligant-me a sortir-ne. Va provocar que tingués una considerable plegada asimètrica de la meva vela.

Quasi m'estampo !!! Va ser el primer cop que vaig posar en pràctica les tècniques per evitar una barrena plana, sense que fos un simulacre.

No l'he reconegut mai a cap reportatge de la coneguda productora, que hagi vist. !!

Troballa.4: Emotivitat envasada per sempre en una ampolla

He vist que al fons de l'armari de licors, per darrera de tots aquells que mai no consumeix ningú quan ve a casa, i que cada any es va incrementant, perquè te'n van portant les visites, hi ha envasos oblidats que han tornat de curioses aventures.

Si, ja se que és estrany però conservo botelles de moments que vull recordar. La de la imatge és d'una senzilla cervesa Estrella Damm, això si, ara buida. També en tinc una de moskovskaya, amb 1/4 part del seu vodka. Correspon al consum etílic, desenfrenat i irresponsable, celebrant una nit, a l'alta muntanya del Pirineu català, les vacances tant merescudes d'un any molt dur, per aquells temps. Els companys de la feina vàrem fer una improvisada escapada de 9 dies. I com no hi ha res millor que l'espontaneïtat, sense planificació i amb adhesions seqüencialment desinteressades, sortíem per allunyar-nos de la civilització, les comunicacions, i les obligacions autoimposades de la societat. Sense voler-ho, fugir de tot això va ser el que ens va motivar. 9 dies de natura, convivència sense jerarquies, RIURES amb i sense motiu aparent, ... (aix, també hi va haver lipotímies, hipotermies, hipòxies, i moments de por i pànic). En resum, emotivitat gratuita aflorada en grans dosis.  En faria un xupito, però no me'n refio; Ja te uns anys !!