il·luminació

Afaitar-me és un moment brillant. De bon matí, siguent, encara, un no despert. Sense que ho mani la meva voluntat, davant el reflex del mirall, el cap repassa els calaixos oberts de la meva vida. Els d'aquell moment concret. I com per art de màgia, sovint em permet veure possibles solucions on no les sabia trobar. Com si hagués pogut veure-hi des d'angles diferents, adquirint una visió global que fins llavors els arbres del bosc no em deixaven veure.

Però no sempre funciona. Cal que la voluntat no intervingui en el procés de buscar aquella desconnexió que t'aportarà llum.

Tinc altres maneres d'arribar a aquest estat. El moment tonto de felicitat després d'aconseguir l'atenció total a una activitat n'és una altre.

A vegades certes peces musicals també m'ho faciliten.

Avui he triat aquesta per si funciona. Necessito tancar alguns calaixos. Marxo al terrat de casa i l'escoltaré tot fumant perdent la mirada cap al cel. Sabent-me per damunt dels tres castanyers i el taronger del pati.

Per cert, no us sembla que el video és collonut, per a la música? A mi m'ho ha semblat.