Telepatia i LinkedIn

Telepatia: se’n diu de l’habilitat per transmetre informació entre dues ments pensants prescindint de l’ús de cap llenguatge ni giny afegit a la nostre biologia natural.

Crec que encara no s’ha demostrat que sigui factible. Com a mínim voluntàriament. Però estic segur que tots hem sentit casos de germans bessons que s’alerten l’un a l’altre en circumstàncies de perill. O entre mare i fill. De fet l’expressió “m’han xiulat les orelles” bé pot ser això, també. En fi...

Amb un grup d’amics i companys de feina sovint, molt sovint, flipàvem en colors amb aquest tema.

 Van ser moltes les ocasions en les que citàvem a algú i d’una manera o altre aquest algú es posava en contacte amb nosaltres al poc de fer-ho. No van ser una o dos ocasions, no. És que ens passava moltíssimes vegades. Al principi en fèiem broma. Però era tan freqüent que ja ens quedàvem en silenci, mirant-nos i dient que no amb el cap. Que no ens ho podíem creure.

En un afterwork sortia a la conversa algun antic company que havia marxat a una altre feina, o traslladat de ciutat. Potser era una simple menció i prou. Altres vegades podia ser un proveïdor, o un excompany de la facultat, o un client, qualsevol perfil. Llavors, a les poques hores, si no eren minuts, hi havia algun contacte d’aquell mentat. Ens trucava, o ens enviava un email.

Era tan exagerat que fins i tot podia ser premonició, més que telepatia. Perquè també passava que podíem rebre una carta seva o es personava presencialment visitant-nos. Com si hores abans ens vingués a la ment i així el féssim aparèixer a les converses.

El cas més bèstia, que hauria passat com a una simple coincidència sinó fos per l’historial que dúiem acumulat, va passar un dia de col·lapse circulatori a la ciutat de Barcelona.

Atrapats al cotxe, amb un tràfic atapeït i plovent, amb la radio de fons, parlàvem i rèiem per passar l’estona. No puc recordar les ocurrències que anaven sorgint, però la cosa va anar derivant i després degenerant en la figura del Michael Jackson. Ens petàvem de riure de les animalades que dèiem, enfotent-nos-en.

De sobte, la música a la radio s’interromp i com a breaking new anuncien la mort del petit dels Jackson Five. ESTUPEFACCIÓ !!

Ahir, vaig quedar per dinar a un japonès del carrer Aribau. Al sortir i anar cap a la parada del bus passem per davant d’un restaurant grec que ens crida l’atenció. - Ui, jo hi he sopat una vegada – dic – recordo que es va muntar un malentès increïble amb una amiga que venia i al final tot va acabar fatal, aquella nit.

Val, d’acord, doncs ja us podeu imaginar que ha passat, oi?

Aquest matí obro el mail i veig que m’ha escrit l’amiga del sopar al grec amb la que la cosa va acabar de mala manera i que no havíem tornat a saber l’un de l’altre:

“ (...) De casualidad te veo por aquí (LinkedIn) Quizás ni me recuerdes. Veo que profesionalmente te va bien, me alegro (…)”

ESTUPEFACTE m’he quedat, un altre cop.

“I’m Winston Wolf, I solve problems” (I)

Tinc diversos sobrenoms, o més aviat malnoms. Segons l’entorn on em bellugui em diuen foll de la vessant, House, Dexter, Swayze, Sr. Lobo. I d’altres molt pitjors. Sí, encara pitjors i no confessables.

Ja fa temps que vaig entendre que si bé l’especialització és imprescindible per dominar el camp al que et dediques, també ho és no imposar-te límits ni barreres i que sovint, per no dir sempre, a les solucions s’hi arriba utilitzant totes les eines a l’abast, no només les teves. Si la inspiració arriba treballant, les solucions arriben implicant tots els camps necessaris.

Però com m’embolico avui !!

És per això que siguent enginyer en informàtica de formació em criden per assistir a consells d’administració d’empreses, a bufets d’advocats de primeres espases, a jutjats, a obres siderúrgiques, a embarcacions científiques en alta mar, a integracions entre multinacionals, ...

Normalment quan això passa és perquè ja s’ha provat tot i s’ha esgotat el temps disponible. Així em plantegen el problema i si m’hi atreveixo els deixo anar aquella famosa frase de Pulp Fiction, en pla pel·liculer total:

“Si fan vostès el que jo els digui quan jo els ho digui n’hi hauria d’haver prou”

No us penseu que sóc la polla. Tot el contrari. No en sé mai de res on em fico. Però implico als especialistes, els faig treballar, els escolto, ignoro la morralla, identifico l’essència i aplico mètode científic. Si home, aquell de  prova i error. Sempre aprens més dels errors que dels encerts.

La gracia però és aprofitar-se de les proves que ja han fet els altres i si en fas alguna tu mateix que no es noti com a tal. Que no vegin que dones pals de cec. Ha de semblar que és part de la solució. A l’hora, tan important és aprendre dels errors dels altres com no refiar-se dels resultats que han obtingut. Podrien haver aplicat malament la metodologia. Per això he de repetir els seus intents, però sense que es vegi i sense temps. Com? Amb imaginació. Provocant amb efectes diferents les mateixes causes des d'esdeveniments aparentment aliens a l'assumpte del què es tracti.

Tot aquest post, rollaco màxim, l’he fet com a pròleg al següent que publicaré. Els dec a l’ @Elur, l’ @Annaqba i de rebot a la @BriennedeDarth com va ser que vaig colar una falsa noticia als telediaris de TV. I com que no puc donar detalls del problema real ni de com va ser la solució al marró del meu client, m’ha semblat adient aquest previ, redactat a l’aeroport de Bilbao mentre espero embarcar-me a un avió de Vueling.

Reality bites (IV)

Alternar el sexe casual amb anar al cinema tot sol, un diumenge a la nit, i no notar la diferència perquè no és el sexe el que importa. El que de debò importa és trobar una estona que et faci oblidar el dolor de ser un mateix.

L'addicció a la feina, la sobredosis diària de cafeïna, l'extenuació física a la muntanya, cremar tabac amanit, el vol lliure, castigar el fetge, un llibre, sortir de port amb la pitjor predicció del temps a les mans, seriespepito.com, ...

 
Tot és el mateix; la vida com a excusa per amagar-me de mi.