Premem el botó de la planta baixa, fent coincidir els nostres dits sobre les lletres PB i a l‘hora ens busquem les boques. Un primer petó desprès de tot el cap de setmana pensant-he, anyorant-he. Els llavis es troben i s’acaricien, juguen els uns amb els altres. Es cerquen, es troben, s’allunyen, canvien de dalt a baix, es premen amb força, es desplacen cap a la comissura, lents, a poc a poc, just acariciant-se, i es vesen. Em llepes, et llepo, ens entretenim, i tornem a començar tot reinventant el petó. Tot el patiment de les darreres 48 hores per no veure’t ni trucar-te s’esvaeix. Em sento ple i satisfet perquè estàs entre els meus braços. Em prens les natges amb fermesa mentre jo esmunyeixo els dits darrera la cintura del teu pantaló de vestit jaqueta. L’escalfor, la suavitat i el desig d’arribar només una mica més enllà, aparentant que ja m’està bé. Recorres la meva galta fins a arribar al lòbul de l’orella dreta, i em xiuxiueges un “ja era hora”. I jo simulo una mossegada a la teva espatlla. M’omplo del teu aroma que es troba darrera el subtil perfum de Loewe que t’has posat. Necessito veure’t el ulls, et miro mentre em mires. Ens quedem així i ens vesem de nou. Petits petons que pretenen ser intensos i duradors però que ara tu, ara jo, interrompem i repetim. T’agafo el llavi inferior, i tu ho fas amb el superior al següent apropament. M’agrades, et desitjo, em complementes i aconsegueixes que comenci la jornada content, inspirat, llençat i atrevit. Sona la campana de l’elevador i no atures el darrer petó. Inicies el distanciament que es mantindrà durant la resta del matí. Els teus cabells, alguns d’ells entrellaçats amb els meus, s’estiren i llisquen per abandonar-me. Les portes es comencen a obrir. Hem arribat. Han estat 4 pisos. Han estat 18 segons.
"... non, rien de rien, non, je ne regrette rien
car ma vie, car me joies
aujourd`hui ca commence avec toi ..."
Entrades
