Telepatia i LinkedIn

Telepatia: se’n diu de l’habilitat per transmetre informació entre dues ments pensants prescindint de l’ús de cap llenguatge ni giny afegit a la nostre biologia natural.

Crec que encara no s’ha demostrat que sigui factible. Com a mínim voluntàriament. Però estic segur que tots hem sentit casos de germans bessons que s’alerten l’un a l’altre en circumstàncies de perill. O entre mare i fill. De fet l’expressió “m’han xiulat les orelles” bé pot ser això, també. En fi...

Amb un grup d’amics i companys de feina sovint, molt sovint, flipàvem en colors amb aquest tema.

 Van ser moltes les ocasions en les que citàvem a algú i d’una manera o altre aquest algú es posava en contacte amb nosaltres al poc de fer-ho. No van ser una o dos ocasions, no. És que ens passava moltíssimes vegades. Al principi en fèiem broma. Però era tan freqüent que ja ens quedàvem en silenci, mirant-nos i dient que no amb el cap. Que no ens ho podíem creure.

En un afterwork sortia a la conversa algun antic company que havia marxat a una altre feina, o traslladat de ciutat. Potser era una simple menció i prou. Altres vegades podia ser un proveïdor, o un excompany de la facultat, o un client, qualsevol perfil. Llavors, a les poques hores, si no eren minuts, hi havia algun contacte d’aquell mentat. Ens trucava, o ens enviava un email.

Era tan exagerat que fins i tot podia ser premonició, més que telepatia. Perquè també passava que podíem rebre una carta seva o es personava presencialment visitant-nos. Com si hores abans ens vingués a la ment i així el féssim aparèixer a les converses.

El cas més bèstia, que hauria passat com a una simple coincidència sinó fos per l’historial que dúiem acumulat, va passar un dia de col·lapse circulatori a la ciutat de Barcelona.

Atrapats al cotxe, amb un tràfic atapeït i plovent, amb la radio de fons, parlàvem i rèiem per passar l’estona. No puc recordar les ocurrències que anaven sorgint, però la cosa va anar derivant i després degenerant en la figura del Michael Jackson. Ens petàvem de riure de les animalades que dèiem, enfotent-nos-en.

De sobte, la música a la radio s’interromp i com a breaking new anuncien la mort del petit dels Jackson Five. ESTUPEFACCIÓ !!

Ahir, vaig quedar per dinar a un japonès del carrer Aribau. Al sortir i anar cap a la parada del bus passem per davant d’un restaurant grec que ens crida l’atenció. - Ui, jo hi he sopat una vegada – dic – recordo que es va muntar un malentès increïble amb una amiga que venia i al final tot va acabar fatal, aquella nit.

Val, d’acord, doncs ja us podeu imaginar que ha passat, oi?

Aquest matí obro el mail i veig que m’ha escrit l’amiga del sopar al grec amb la que la cosa va acabar de mala manera i que no havíem tornat a saber l’un de l’altre:

“ (...) De casualidad te veo por aquí (LinkedIn) Quizás ni me recuerdes. Veo que profesionalmente te va bien, me alegro (…)”

ESTUPEFACTE m’he quedat, un altre cop.