Silenci?

 Fa molt lleig que no hi hagi ni un sol post en tot el 2011. Així que m’afanyo abans se m’exhaureixin els dies de l'any.

 Ha estat un any dur. Trist. Que m’ha deixat coix per sempre. Ara se el que és fer-se adult !!. El que m’esperava al tombar la corba del camí era inevitable i dolorós. He mirat, però, de fer-ho el millor possible.

 Ara toca procurar que la meva activitat resulti una absència reversible i sobre tot, sobre tot, seguir fent el camí, si pot ser amb la gent que m’estima, que m’estimo i que m’estimaré. Tinc molta sort d’haver-me trobat amb vosaltres i que m’acompanyeu.

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel seu lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

“Cant de l’enyor”. Lluis Llach